Els divendres a la tarda és un dels moments on més consciència prenc de com
de depressa passa el temps. I no ens espera. És només un de cada dos, quan vaig
a buscar a la petita princessa al cole. I és llavors quan m’adono que ja no és
tan petita. Mica en mica ella i les seves amigues han anat deixant enrera la
infantesa per tornar-se molt més independents. Han passat moltes i moltes
tardes ja desde que no passo l’estona al costat dels tovogans. Ara seuen a un
banc, un pèl allunyat d’on sec jo. Deuen explicar-se les seves aventures i
batalletes. A mi em fa molta gràcia; sempre ric quan les veig tan inmerses en
les seves converses. Petites dones que estan molt aprop dels cataclismes
emocionals i hormonals de la puvertat. O que ja hi són.
Això vol dir que jo em faig gran. S’ha de di que no m’hi sento pas. Tot
just ben al contrari: a mida que passa el temps millor em sento tant física com
emocionalment. Deu ser l’esport que fa un temps practico amb regularitat i els
infinits lastres que vaig anar deixant amb el temps.
Seguirem sumant dies, sumabt moments i sumant records. I deixarem les
restes pels exercics de mates que de tant en tant encara fem.
El temps, les oportunitats i les paraules són coses que un cop passen, mai
més tornen.
© TOni CerVera, 2014
No hay comentarios:
Publicar un comentario