miércoles, 28 de agosto de 2013

Insomnio de ti II. 27/08/13.


Aquí estoy yo y ahí estas tú; y entre nosotros un abismo de silencio insalvable. Yo queriendo construir un puente de palabras, y tú encerrada en esa felicidad artificial que te hace tan ausente...

Y en estas noches de insomnio revivo con emoción las miradas que no compartimos y las palabras que no nos dijimos. Me emociono.

Te aseguro que es peor soñarte despierto que dormido. Al menos dormido me lo creo.

Otra vez esta noche voy a buscarte entre almohadas. Si te encuentro, no me dejes.

Insomnio de ti, otra vez.

© 2013 TOni CerVera

jueves, 15 de agosto de 2013

Racons. 27/03/13.


De nou a la gran ciutat. Una estona de metro i un nou lloc desconegut. Avui el destí és un d’aquells que no agraden; però s’ha d’anar. Una sensació estranya la dels viatges subterranis. Avui s’hi respirava un ambient d’allò més carregat. Quasi repugnant. M’ha recordat algun d’aquells llocs que oblido amb facilitat. Trajecte curt. Una volta per un barri que no conec i a la recerca d’algun lloc petit on prendre un cafè. Una vella porta de fusta dissimulada a un xamfrà. És un minúscul bar que si no el coneixes el passaries de llarg. El terra és de fosca fusta. No parquet que es posa ara a tot arreu; sinó de fusta de veritat, d’aquella desgastada pel pas dels anys i que grinyola a cada passa. A un racó hi ha una petita barra en forma de “L” (em recorda al mostrador que tenia ma iaia a la botiga d’ultramarins). Una antiga cafetera presideix la paret que envolta la barra. L’olor a cafè és intensa i envaeix tot el local. Respiro profundament. M’agrada. Miro al meu voltant i puc escollir qualsevol lloc. Les taules són d’època. Quadrades, petites i amb un sobre de granit entre blanc i gris. Amb bisell als cantos i arrodonits per l’ús. En aquest lloc el temps es va aturar fa molt. Cada placa de granit s’aguanta sobre un peu recargolat de ferro forjat. Molt treballat. Preciós. Tot ell negre excepte les potes; que brillen pel desgast dels peus dels qui hi seuen. Hi ha un gran finestral; gran però dissimulat des de fora. Al ben mig de la finestra una taula. Allà sec. A l’alçada de la vista, la paraula “cafeteria” gravada al vidre. En mirar cap al carrer tinc la sensació d’estar dins una postal en blanc i negre. Una agradable sensació de pau i tranquil·litat m’omple de dalt a baix. La música que flota fa que el lloc sigui molt més que agradable. Saborejo lentament el cafè mentre escric i el temps s’atura.
...


© TOni CerVera, 2013

lunes, 12 de agosto de 2013

Passejant, un altre cop. 26/03/13.


A una nit de la Lluna Plena. Diuen que aquesta Lluna serà especial. Jo m’ho crec, sé que cada Lluna Plena és especial. Aquesta és la primera de les tres llunes amb més força aquest any; o almenys vaig llegir això en algun lloc.

A dreta i esquerra els vagons del metro es fan interminables. Per l’hora que és i les dates que estem hi ha poca gent i l’aire és gens pesat. Al fons sona un acordió. Ric recordant els vespres al metro de Paris l’estiu passat.

Porto dies massa reflexiu un altre cop, i és que són masses les coses que em ronden el cap. No aconsegueixo separar del cúmul de pensaments habituals allò que em treu la son aquestes nits. Ho imagino, però no ho tinc clar del tot. Detesto aquesta sensació. Em deixo portar pel sotragueig del vagó i tanco els ulls tot disfrutant de la música que envaeix aquest petit espai.

He baixat unes parades més enllà del meu destí. Tinc ganes de caminar una bona estona abans que els núvols comencin a descarregar. El sol juga a fet i amagat amb ells, i l’aire es fa cada cop més fresc. M’encanta passejar entre la gent; sense presses. Observant els caminants, les seves cares, les expressions que fan, els edificis, els reflexes de la pluja d’aquesta nit... Hores i hores caminant en aquest estat reflexiu i absent. Només amb mi mateix.
I com sempre que em perdo per aquests carrers, faig parada a una de les llibreries on m’agrada amagar-me de la ciutat. Entre llibres el temps s’atura. Desconnexió. Fullejant llibres i més llibres provo de decidir quina serà l’adquisició d’avui. Crec que és massa d’hora i encara queden moltes altres llibreries on haig de fer parada. Els títols criden l’atenció, les portades poden captivar, però no és fins que llegim algun fragment que no ens adonem de la bellesa que pot tenir el llibre que tenim entre les nostres mans. És igual que amb les persones; l’exterior pot enganyar. Les persones som llibres; més peculiars encara. Som edicions limitades, irrepetibles i completament úniques. I el millor, que no acaben mai si es sap com “llegir-los”. No som fàcils de “llegir”; ni d’escollir. A les llibreries hi ha prestatges als que no paro la més mínima atenció. El mateix passa amb les persones que ens envolten o amb les que ens topem. M’hauria de fixar més en aquestes estanteries a les que mai faig cas. Hem d’obrir una mica més la ment. Hem de fixar-nos més detingudament. Hem de mirar més enllà de les cobertes per poder fer-nos una idea del que ens reserva l’interior. Segurament moltes vegades ens sorprendríem.

Una llarga pausa entre milers de llibres.

Toca ara buscar una terrasseta i disfrutar d’un cafè. El cafè és un vici. Millor dir, el bon cafè és un vici. Curt, intens, amarg i sense sucre; així és un bon cafè. I mentrestant, llibreta en mà. La vista cap el carrer, com si una obra de teatre estigués veient. Els seus figurants són reals; van i vénen en totes direccions. Quasi tots amb ritme accelerat, el ritme que els marca els rellotges que els esclavitzen. I dic quasi tots perque també hi ha persones com jo. Persones que disfruten (o ho sembla) que el temps no marqui el seu ritme de vida. I això comença a ser un mal costum. El mal costum de disfrutar de cada moment sense pensar en res més. O això dirien molts: que és un mal costum. Però per mi és un mal costum que sempre m’ha agradat disfrutar. He tingut aquesta sort, i l’he buscat.


Guardo llibreta, desenfundo càmera i enceto un nou passeig per capturar instants. Instants que robo per fer eterns. Moments que no tornaran mai més.

© TOni CerVera, 2013

Taquicàrdies. 10/08/13.

Taquicàrdies...

El batec del teu cor a la meva oïda. Els teus dits lliscant pel meu cos. L'escalfor dels teus llavis a la meua boca. Gemecs continguts. Teues cames que no em deixen anar. Teua pell abraçant meu nu cos. Un ambient més i més carregat. Un recorregut pels secrets del teu cos. Unes convulses senyals que m'estàs sentint. Un temps que es para. Uns llençols que sobren. Una pell de gallina de dalt a baix. Uns ulls clavats als meus. Unes mans que em marquen el ritme. Un espai que només és nostre. Una música que ens dissimula. Unes imatges que es graven a la retina.

...

Silenci.

© TOni CerVera, 2013

miércoles, 7 de agosto de 2013

Vic, estación de tren. 17/12/12.


Me fascinan las estaciones de tren. Albergan tantas y tantas historias desconocidas y anónimas. Una ida y vuelta constante en los andenes. Unas almas que entran y salen de los trenes. Miradas que se pierden en los vagones. El chirriar de las ruedas sobre los raíles. Viajes que empiezan y otros que llegan a su fin. Un paisaje de hierro siempre óxido. Unos colores desteñidos por el tiempo, y la dejadez. Algún vagón adornado con grafittis llenos de vida (como los que tiempo atrás yo hacía). Una voz en megafonía que rompe el silencio que no existe. Focos que iluminan una gran sala de espera. Luminosos publicitarios que engañan piadosamente. Maletas que contienen vidas enteras. Esperas a cámara lenta en la estación. Algún rostro se ilumina con llegada de alguien. Otro vierte lágrimas sobre el andén por una partida no deseada (supongo). Ya casi no quedan ventanillas donde comprar billetes; ahora son esas máquinas inanimadas las que se ocupan de eso.

[Puedo pasar horas y horas aquí sentado observando lo que acontece a mi alrededor]

Esta estación es relativamente pequeña. La encrucijada de vías no llega a cubrir lo que la vista abarca. Pero tiene su encanto, como todas.

Aún recuerdo cuando jugaba en la vieja locomotora. Ahora está llena de pintadas de poco gusto. Yo hacía volar aquel tren sobre las vías.

¿Recuerdas aquél día que subimos al primer tren que partía a cualquier lugar? Yo aún si.

Mi tren está a punto de salir. Hora de guardar la libreta, buscar asiento en ventanilla, relajarse con el traqueteo del vagón y deleitarme con el paisaje borroso que pasará frente a mí.

© 2012 TOni CerVera


Hospitales. 15/03/13.


Los que me conocen saben que son lugares que aborrezco. Me revuelven y estremecen. Es una alergia, de las que no sientan bien. Demasiado vivido en sus interiores, como casi todos. Odio esos lugares, y mucho. Y soy consciente de su necesidad, pero es algo muy superior a mí. Y esto es lo que me viene cuando estoy en uno de ellos:

Calidez esterilizada. Ambiente cargado. Olor nauseabundo. Suelos de granito. Colores sin brillo. Batas de gala para bailar en las habitaciones. Miradas abstraídas. Mostradores que son murallas. Altavoces que marcan el compás de una música para esperar. Pasillos interminables. Puertas numeradas para organizar al rebaño. Techos de placas cuadradas formando infinito tablero de ajedrez sin negro. Sus peones deambulando bajo él. Aquí no hay alfiles, ni caballos, ni torres, ni reyes, ni reinas… sólo peones. Peones de un juego para evadir a la muerte. Salas de espera llenas de esperanzas y desesperación. Ilusiones enfrascadas al vacío en botes de muestra. Colas interminables donde “la vez” la da una máquina. Pinchazos que no duelen. Sangre que no es roja. Agujas invisibles. Tiempo que no pasa…

Recuerdos, no pocos. Vivencias no gratas. Sueños perdidos. Noches eternas. Vidas rotas. Lecciones de vida aprendidas.

No me gustan estos lugares, mas es inevitable estar aquí.


© 2013 TOni CerVera

martes, 6 de agosto de 2013

En tren. 19/03/13.

Volviendo a casa en tren. Esos cortos viajes que tanto me gustan. Hipnótico el sonido de las ruedas sobre los raíles. No escucho música, prefiero la banda sonora de la realidad. El vaivén del vagón me traslada a épocas de cuna. Relajante movimiento que actúa como potente somnífero. Personas que suben y bajan en cada estación. Yo me subí en la primera y me bajaré en la última. Hora y poco de paseo. El paisaje es inexistente. Parte transcurre en túneles y el resto entre paredes de hormigón.

Alguien observa como escribo; debe parecerle raro. Hoy en día no es usual ver personas con libreta y bolígrafo empapando de palabras hojas en blanco. Se percata que me doy cuenta y disimula. Yo sonrío. Ella también.

Miro de reojo y observo con intención de no ser descubierto. Amplias gafas de negra pasta enmarcan unos grandes y expresivos ojos. Su piel denota juventud, y sus ojeras cansancio. Está estudiando y escribiendo notas en unos coloridos apuntes. Yo a su edad también estudiaba; a veces. Sonrío con mi pensamiento.

Cada cual en el vagón mata o entretiene el tiempo a su manera. Unos están absortos en la lectura de (deben ser) interesantes libros (pues sus caras muestran sed de avanzar en la historia). Otros recuperan el sueño que han perdido durante la noche. Otros miran por las ventanas con la mirada perdida en algún punto del paisaje que no existe y pasa a gran velocidad. Sólo yo escribo. Sonrío de nuevo.

No recordaba las estaciones donde hace parada este tren. Y creo que no las recuerdo porque no son dignas de ser recordadas. Uno sólo recuerda aquello que le aporta alguna cosa, como en la vida. Y aunque me encanta viajar en tren y empaparme de esos viajes, este trayecto es estéril y siempre lo ha sido.
Excepto una vez hace muchos años, que lo hice con la princesa que habita en mi corazón. Aquél si fue un viaje estupendo.

La libreta llega a su fin, aunque no el viaje. Un rato para disfrutar del vaivén con los ojos cerrados.
Otra libreta para el montón de libretas llenas de pedazos de una vida cualquiera.

© 2013 TOni CerVera


Cafè sol, curt i acompanyat. 12/04/13

Amics que sempre hi són, encara que de molt tant en tant. Temes disseccionats d’allò més interessants. Punts de vista compartits, i d’altres no tant. Evolucionem amb el temps cap a una millor versió de naltres mateixos; però no tothom. Jo crec tenir aquesta sort, i la disfruto; encara que a vegades dubto que sigui sort. Dies que aporten molt més del que en principi ets conscient. Avui ha sigut un d’aquests. Després de dies en “stand-by” un ho necessita per afrontar els que han de venir. Si vénen.

Sempre tornem al mateix: ser un mateix, fluir, viure intensament, no deixar-se arrossegar per la putrefacta societat i la seva moralitat, estimar, disfrutar, pensar en present simple i no en passat compost… Utopies.

Alguns les posem en pràctica, i ens preguntem:
- Perquè la resta no ho fa?

p.d.: per tu, que sé que ho llegiràs.


© TOni CerVera, 2013

jueves, 1 de agosto de 2013

Besos. 12/04/2013

Dicen que un beso puede transportarte a lo más hondo de una persona. Pero no siempre es cierto; hay besos fríos, vacíos e insípidos.

Otros, sin embargo, son todo lo contrario.


© TOni CerVera, 2013