Arribada. 22/01/2011

Un viatge en avió diferent. Avui sobra temps, però cansament acumulat de les dos darreres setmanes. Un incident a la pista d’aterratje ens ha fet demorar l’arribada quasi mitja hora. Emoció barrejada amb inquietut mentre una veu femenina donava explicacions desde la cabina del comandant.

Un llarg passeig desde la porta d’arribada fins l’estació de tren. Aprofito el passadís exterior per encendre una cigarreta. L’ambient és molt fred i humit.

Un dispensador de bitllets. Unes escales mecàniques que em porten a un nivell inferior. Un via que encara és buida. Una espera curta. Un tren que arriba.

Ara ja estic al tren. És la primera vegada que l’agafo per anar cap a Lausanne. És realtivament nou, però el color que forra els seients són d’un terrible mal gust. Es posa en marxa i deixem enrera l’estació amagada sota l’aeroport.

El dia és molt gris. Apagat. D’un gris terriblement fred. Fa que tot el meu voltant sigui completament pla, sense perspectiva. Trajecte de dues parades: primer a Gènève i després a Nyon. Cap a les dotze a l’estació de Lausanne on espero retrobar aquella magnetitzadora mirada.

Primera parada i l’amplitud del vagó s’ha reduït. Un ramat de molt variopintes persones han invaït quasi tots els espais buits que restaven. En moments com aquests hom s’adona que aquests és un país d’acollida i de pas al llarg de la seva història. Necessito descansar una bona estona i recarregar una bona part de l’energia que em falta ara mateix.

El llac està remogut. El tren el va recorrent per la seva riba. Fa molt aire que ve de la part francesa. Petites ones trenquen per tot arreu. L’aigua és d’un color grisenc turquesa. No sé com descriure aquesta tonalitat. Les petites crestes de les ones omplen el llac de minúscules pinzellades blanques que duren el temps d’un obrir i tancar d’ulls. El tren fa un soroll hipnotitzant. De peus en amunt puc sentir un petit traqueteig produir pel rodament per les vies. Anem realitavemnt poc a poc. Això em deixa disfrutar del paissatge que anem atravessant. Un paissatge al que no estic acostumat. Desde l’autovia tot pren una altra dimensió i la vista resta censurada per les consruccions que ha fet l’home als seus laterals.

Viatjar en tren té quelcom d’especial. Sembles lliscar pel mig dels verds camps com si la via s’hagués perdut i el maquinista atravessés la regió per allà on volgués.

Ara toca tancar els ulls una estona fins que el el tren es torni a parar.

La Tornada. 05/01/2011

El Viatge en Tren.

Després de l’últim viatge en tren en aquest país, de nou a l’estació de Lausanne. Aquell viatge va ser un adéu premeditat fins ves a saber quan. Aquest viatge és molt diferent.

Via 4. Un bitllet directe a l’aeroport. Un munt de records i sensacions esclaten a flor de pell. I un somriure que es dibuixa al rostre. Ara tot és diferent. Quan un és buit, quan a un no li queda res, quan no espera res... tot li suma. Aquest era el secret que no havia entés fins fa unes setmanes o un parell de mesos: No es pot fer brillar allò que no té llum, i allò que té llum es pot arribar a apagar.

Pau interior. Alta càrrega emocional. Moments viscuts i compartits que no tenen preu. I content d’estar; i content de no esperar res. Només disfrutar d’aquests moments que mai més tornaran.

Perque al final la vida és això: La Suma del Moments que es Viuen amb la màxima intensitat. C’est fantastique!

Waiting at GVA.

Més de dues hores per endavant; però ple de pau, de tranquilitat, recordant els bons i intensos moments viscuts i pensant en com ha de ser l’arribada del dia d’avui. Sense pensar en res més. Sense esperar res més. Encara que hi ha una part que ho vol TOT. Perque només quan estic amb ella ho sento així. Només llavors entenc la grandesa de la paraula TOT. Un TOT que engloba tantíssimes coses que es fa impossible entendre-ho per qui no ho hagi sentit mai; i molt més difícil explicar-ho amb paraules.

Perque no hi han paraules per expressar ni descriure la magnificència de l’infinit de les màximes sensacions i emocions.

Flying.

A punt d’aterrar de nou a la realitat de cada dia. Una realitat que és com és; però que fa uns mesos o unes setmanes era com era.

Constants canvis empenten aquesta realitat. Canvis provocats per un canvi d’actitut i aptitut vers tot el que m’envolta. Jo i només jo puc fer, i de fet, ho he fet: provocar un canvi en una realitat que pot semblar a priori invariable.

Però això no és del tot cert. Res és estàtic ni absolut. Tot és dinàmic, i és la dinàmica de la vida que fa que tot plegat rodi, es mogui, canvïi. I l’ingredient més important i el que més força té per produir canvis som nosaltres mateixos.

Per canviar una realitat que no t’agrada, comença per fer coses diferents. Si no vols que el dia a dia sigui com és, canvia d’hàbits, deixa de fer coses que fas i comença a fer altres de noves. No et tanquis a res. Sigues curiós. Elimina de ta vida aquelles coses i persones que et restin. Envolta’t només d’aquelles que sumin.

No esperis res; evitaràs decepcions. I redorda: a qui no espera res, tot li omple.

Mens sana in corpore sano. Començar a cuidar-se equilibra cos i en equilibrar un cos, la ment pesa molt menys.

Busca estones per tu mateix. No tinguis por a escoltar que et diu teu interior. Segurament serà molt dur, però és en funció del grau de coneixença que tinguem de naltres mateixos que podrem pendre mesures per canviar les coses.

Deixa el passat allà on està: al passat. Tot allò que ha passat, que hem fet o hem viscut no és fruit de la casualitat; és perque havia de passar. No hem de jutjar-nos, ni sentir-nos culpables per res. Tota experiència, sigui positiva o negativa, ens aporta quelcom en forma de lliçó que ens va moldejant poc a poc. L’experiència és un grau; i una sort. Només dependrà de naltres mateixos el voler aplicar d’ara en endavant el que hem aprés.

Estones de meditació, soledat i natura. Escoltar el silenci pot ser un dels moments més grans de coneixença personal.

Dóna tot el que puguis als demés i et serà recompensat d’una forma o altre. Recorda que la vida és un boomerang, i que tot, absolutament tot, un dia o altre torna.

Ara l’avió ja és a punt d’aterrar. Necessitaré uns dies per ordenar tot el que he acumulat aquests dies. Content. Molt.

C’est fini una estapa. Comença una nova vida.

Lausanne amb altres ulls. 04/01/2011

De nou a Lausanne. Una cité que vaig deixar enrera fa 16 mesos i a la que sabia trigaria a tornar.

Un viatge en bus de Pully a la plaça de Saint-François. Un trajecte no gaire llarg que em porta a una ciutat que haig de descobrir de nou. Lausanne és gris. Els edificis no tenen color. La boira que sempre hi ha sobre el llac en aquesta època fa que al sol li costi arribar a peu de carrer. L’arquitectura dels edificis em fascina. Carrers situats caòticament dins una teranyina d’elèctrics cables que guien els busos del transport urbà. Un transport car, però eficaç que et porta on vols. Moltes paraules en la llengua de castella arriben a les meves oïdes. Aquest detall reconforta pq et sents més acompanyat.

Les fisonomies són diferents. Altres tonalitats de pell han omplert la ciutat d’ençà la vaig conèixer per primer cop. Les fronteres van caure i hom pot entrar i sortir quan vol.

De nou passejant per un carrers que ja conec, però que em semblen completament diferents amb aquests ulls. Redescobrint llocs que ja havia fotografiat. Càmera en mà, no paro de captar l’essènsia dels racons que composen aquesta cité. Les mateixes fotos, però l’objectiu que porta la càmera sembla molt diferent. Porta un filtre que havia oblidat en algun lloc fa molt de temps. M’encanta aquest petita ciutat de barrejes.

Avui el dia és gèlid. El Sol no s’ha atrevit traspassar els núvols i unes poques bolves de neu s’encarreguen de congelar l’aire que recòrre els carrers que formen el centre. Pujades i baixades infinites com si d’una muntanya russa adoquinada es tractés.

Pausa per dinar i agafar forces. Olor a fondue i café m’envolta. Davant meu un finestral enorme on quedo bocabadat amb l’aparador de persones que van i vènen pel carrer. Jo quedo absort en tan peculair espectacle quotidiani. Rostros amb diferentes expressions. Capficats en els seus pensaments no imaginant que algú els observa. Em pregunto com deuen ser seues vides. És una pregunta que sempre em faig quan volto per alguna ciutat.

Ja amb les forces carregades surto del restaurant per seguir amb el passeig. Un passeig a la recerca d’algun petit café camí de la catedral. M’esperen les vistes més espectaculars de tota Lausanne. Friso per arribar a dalt i perdre la vista entre teulades i finestres mentre intento esbrinar on s’amaga l’horitzó rera la boira.

Camí a contrallum. 3/01/2011.

De Pully a Préverénges vora el Lac Léman. Vaud (Switzerland).

Calma. Silenci. Onades. Tranquilitat. Aire...

Paissatge quasi infinit trencat per alguns núvols que amaguen muntanyes. Pics de roca enfarinades que volen alçar-se més amunt del llit de cotó que les abraça. Infinitat de tons ataronjats que semblen vulguin encendre un llac d’aigua gèlida. Un llac en calma. Un mirall que es trenca pels cignes i ànecs que juguen a ser vaixells. Un Sol que escalfa tota la tarda. Un passeig molt i molt agradable fins que l’astre rei ha volgut enllitar-se en direcció a Généve.

Una estona de son al peu de les piràmides esgraonades de més enllà de l‘estadi olímpic.

Un passeig a contrallum.

Un fred que ha començat a calar profundament més enllà del port de Saint Sulpice. Una arribada a un aubergue que retornarà l’escalfor d’aquest caminant. Un got de café amb llet que atempera unes mans fredes. I mentre el boli llisca als fulls de la llibreta de les notes de viatge, una espera que es torna impacient per retrobar els ulls que no veu des del matí. Un lloc molt tranquil, càlid. Un ambient afrancessat.

El so de la gran porta de fusta delata l’arribada d’algú. Les passes són d’ella. El cor de nou fa un bot. A qui res espera, tot li suma. Giro la mirada lentament i puc veure aquelles infinites cames que es dirigeixen cap a mi. I lentament alço la mirada fins topar-me amb la seva. I és just aquest instant que es torna infinit.

Tasto la seva olor. Escolto la seva pell. Bec de la seva veu. Oloro el seu desitg.

Ara porto dies sumant, i la sensació és quasi indescriptible. A vegades no val la pena continuar; més val fer un punt i apart. Enderrocar tot el que hi havia i començar a construir de nou. Arquitecte d’una nova etapa.

Retalls III. 15/06/2010

I.

I torna a lliscar la ploma com fa tant de temps que no ho feia. Lliscant sobre un full perfectament estucat per la tinta de la ploma. I no era pas la ploma la que no volia lliscar, era la mà que no la volia agafar. La meua mà que no volia ser la sortida de tot el que molt endins s’anava acumulant. L’interior mana, i l’interior volia sentir fins al punt de no poder aguantar més la pressió que feia cap a fora. És la foscor que inspira. Això ho vaig llegir en algún lloc. Però també és la llum que il·lumina les idees la que ens dóna la força i l’energia i, sobretot, el coratge per poder vomitar tot allò que no ens atrevim a dir en veu alta. I aquí estic, un dia de juny que el sol ha escollit amagar-se rera els núvols, amb la meva ploma i un full en blanc.

II.

I mentre passen els minuts, aquells que no tornaràn mai més, estic assegut a la cadira que em va regalar, a la fresca d’aquesta tarda, a la terrassa de dalt. De fons, puc sentir una música que en directe sona molt millor. A l’horitzó la vista es perd entre la varietat de tons verds que em regalen els camps que envolten aquesta petita ciutat. Una ciutat que d’un temps ençà cada dia m’agrada més.

III.

Sentint l’aire acariciant-me la cara com si fossin teues mans. Així han passat les darreres hores… amb la vista perduda en algun punt entre el cel i la silueta que dibuixa l’horitzó. Un parell de cigars plens de verí s’han fet fum a la meua boca. Contemplo la terrassa i penso en el munt de projectes que tenia per ella. Projectes fets amb naips que l’aire s’emportà. Ara mateix és irrellevant que projectes passas no es fèssin realitat. Projectes nous invaeixen meus pensaments, pel que res que hagi quedat al passat importa ja.

De sobte hi ha quelcom que em trenca el moment d’escriure. Una molt bona notícia que m’alegra per moments. Fa una estona mals records o records dolorosos m’invaïen. Però l’aire que tan suaument bufa s’ha encarregat d’emportar-se’ls. El dia aviat començarà a caure. El Sol ja fa estona que s’ha amagat. La Lluna comença a ser ataronjadament màgica. I la nit aviat arribarà amb les seues estrelles i meus somnis.