Retalls II, 22/01/06

Jo penso que les persones, com a éssers vius que som actuem mitjançant una barreja de condicionants que ens dóna tot alló que ens envolta. Entre aquests, com a animals que sóm hi han els actes reflexos; aquells que com a animals que som no podem controlar (el impulso animal), hi han altres que són simples reaccions químiques al nostre cos que ens fan actuar; aquests són dificilment controlables. També hi ha una sèrie de situacions determinades que ens fan actuar en un moment determinat. Ara bé, l'únic que ens diferencia de la resta d'animals és la capacitat (almenys teórica) que tenim per raonar; és a dir, per poder actuar sense deixar-nos portar per aquesta sèrie d'impulsos innats en tot ésser viu.

L'ésser humà com a animal que és, crec que en principi és innatament infidel. Som animals, pel que només una sèrie de reaccions químiques, o olors o situacions desperta en nosaltres alló que està dormit, però forma part de la nostra naturalesa. En l'altre pla, (emocional, mental, espiritual.....diga-li com vulguis) aquest tema és molt més complexe. La societat on vivim ens "ensenya" tot alló que està bé i tot alló que està malament; ens ensenya que podem fer i que no podem fer. Per mi aixó, inhibeix part de la nostra capacitat de raonament; i ens dificulta moltes vegades el poder pendre una decisió corrrecte.

Fideliat. En les relacions de parella, crec que se fidels significa controlar i anular tots aquests impulsos que innatament tenim a dins; fent que l'únic que ens estimuli sigui la persona que tenim al costat. En el pla físic, crec que aixó és relativament fàcil. Un cop davant de la temptació, el nostre cos es transforma, i comença a transformar-se en l'animal que som. Reaccions químiques i desig de plaer. Crec que controlar aquestes variables és inversament proporcional a les ganes que tinguem de fer-ho. En el pla emocional, aquesta fidelitat-infediltat és molt més complexe. Deia un filòsof que "tot el que feia l'ésser humà ve condicionat per un impuls sexual". El conscient pot ser relativament fàcil de controlar; però el subconscient no. Deixant de banda les directrius que ens marca la societat on vivim, al subconscient tenim marcada l'autèntica identitat. Tots el desitjos que tenim, totes les inquietuds, ...... Al conscient les podrem controlar; però al subconscient són lliures. Només si algú està completament absort per algu altre, crec que aquests queden anulades.

Crec que la majoria de nosaltres som ésser bipolars. Crec que tots tenim una part que sap que "correctament" vol; sap que és el que té i que és el que no vol perdre (fidelitat-parella). Però també crec, que hi ha una altre part a cadasqu de nosaltres; la part més animal. Aquesta s'ha de deixar lliure de tant en tant; però s'ha de saber controlar perque després el conscient (o remordiments) no ens passin factures.

...........

La definició d'infidelitat també és molt relativa. És enganyar? És mentir? És només sexual? És només fisica? És mental? Crec que, en definitiva, és traicionar una confiança que han depositat sobre tu.

Mirades...

¿Què amaga la mirada d'una persona?

Fixa't bé quan miris algú als seus ulls. Allà descobriràs el món que s'amaga dins ell. Si pares una mica d'atenció, aquell forat negre enmarcat en un iris de color, no és més que una porta vers l'univers que hi ha dins. Per que dins de cadascú de nosaltres existeix un infinit inexplorat del tot ni tan sols pel seu portador. Normalment creiem que coneixem a la perfecció el que s'amaga dins nostre. Però no és veritat. Hem d'apendre a mirar-nos endins, abans de fer-ho cap a fora. Hem d'apendre a maravellar-nos del que podem trobar. Però també ens hem d'atrevir. I sobretot, hem de voler disfrutar del que trobarem.

Són moltes les persones que no miren directament als ulls. Penseu per un moment el perquè. És la por a que descobreixin que amaga el seu interior, la que fa que no es deixin mirar. Una llàstima. Per que tot univers és peculiar. Tot univers és un descobriment. Tot univers és una altra forma d'entendre el nostre.

Les mirades. Diuen més que les paraules. Només ens hem de fixar.

Equacions...

Feia molt que venia aquí. Fa quasi dos anys que no em perdia al meu racó. Un racó secret. O quasi. Temps enrere, era per mi habitual seure aquí dalt. En aquella època, necessitava el meu temple. Un temple de pau. I el vaig trobar aquí. Un lloc on veure com s’amaga el sol rere les muntanyes. Un lloc on redescobrir cada nit com s’enlaira la lluna. Avui, no sé per què, he sentit l’impuls de tornar-hi. En realitat suposo que si ho sé. El meu barranc. La meua roca. Aquest aire que s’emporta els pensaments. Aquesta forma de bufar que t’aireja ben endins. M’encanta la vista que hi ha des d’aquí dalt. Més enllà del que puc arribar a distingir. Només silenci. Només horitzó. Nomé buit i aire entre meus ulls i la corba que aguanta el cel.

Ara, ja no és tan espectacular com ho recordava. M’he fet gran, suposo. Les coses es veuen amb altres ulls.

La sensació de buit sota els peus; indescriptible. Balancejar el cos. El cor quasi es para. Tancar el ulls. Notar quasi volar. Quasi.

Que petit es veu tot des d’aquí. Això em recorda que no és absolutament meua aquesta roca. Algú molt especial sap des d’on escric. Algú sap on estic ara mateix. Físicament almenys. La ment, fa estona que s’ha fos amb l’aire i vola lliure. Sense rumb. Buscant l’infinit.

I és que s’està molt bé aquí assegut. La fredor de la roca travessa el pantaló. Quasi noto com la pell l’abraça.

..............

Fa una estona, he tingut la gran sort d’anar al metge. M’ha fet gràcia descobrir que la vocació practicada pel doctor és obligada; i que la veritable que des de petit havia tingut aquest “batablanca” era la de carnisser. Recuperació. Infiltrar. Tallar tendó.... uffff. Realment és més suportable l’insuportable mal que sento, que no pas imaginar la destrossa que em vol fer. Tot és relatiu. Fins i tot el dolor. Sobretot el físic. Una veritat com un temple.

Mentre disfrutava del panorama de la saleta d’espera (plena de gom a gom); m’ha vingut una cosa al cap. Fa dies que molts missatges que penjo al cibermòn els acabo firmant amb una equació. Jo l’anomeno “l’equació de la vida”. Almenys de la meua vida. Hi ha una incògnita, la “x”; i un número que resta. No hi ha resultat; perquè no el puc saber. Encara que el resultat podria ser una altra incògnita; la “y”. Aquest número, en el meu cas “12426”, avui, són els dies que porto viscuts de la meua vida. LA incògnita “x”, són els dies que viure. Com deia abans, en realitat és una equació de dues incògnites, ja que el resultat tampoc el sabem. I queda així: “x-12426 = y”. I, a més a més, és una equació sense solució. Bueno, sempre podríem ser nosaltres mateixos els que marquéssim quin valor té la “x”; però en la majoria de casos, i en el meu en particular, són incògnites de les quals desconeixem el valor.

És interessant pensar en el dia que la “x” sigui del mateix valor que els “dies viscuts”. Això voldrà dir que ha arribat el nostre moment “zero”. Suposo que llavors només en aquell moment sabrem el valor de les dues incògnites.

...........

Doncs avui, mentre el temps passava allà assegut a que cridessin el meu nom, m’ha vingut l’idea de com canviaria tot si algú; i un metge moltes vegades té aquesta llicència; ens tongués una valor aproximat de quin és el número que hem de posar a la incògnita “y”.

Penseu per un moment el poder tenir la solució d’aquesta equació. La sort o la desgràcia de conèixer les dues incògnites. Per molts, desgràcia segurament. Per mi, sort. Ho canviarà tot. Ens faria diferents. Segur. Sabent quin valor té la “y” que dia rere dia el seu valor va canviant linealment cap a “zero”. Ens faria ser diferents.

Faríem i desfaríem coses que ara mateix ni ens les plantegem. Diríem coses que només ens reservem per nosaltres mateixos. Actuaríem en conseqüència de ser realment conscients del que ens queda per viure.

¿No és trist? Vivim pensant que ho farem per sempre. Que sempre tindrem temps per fer allò “que ja faré”. I no ens adonem que potser demà el resultat de la nostra equació pot ser “zero”. Potser el que realment hauríem de fer és viure com si cada “demà” fos el nostre “zero”. Serà l’única forma de viure plenament.

Ja ho diuen: “No deixis per demà el que puguis fer avui”. El que no et diuen és que potser no hi ha demà.

............

Airejat. Hora de tornar-se a posar dret. M’acabo de treure deu minuts de vida. O almenys això diuen de cada cigarreta que ens empassem. I n’he fet dos. Però també m’acabo d’injectar una bona dosi d’aire nou. Aire ple de vida.

Almenys per avui. Demà ja veurem. O potser no hi ha demà.

Singular, que no vol dir sol.

No crec que sigui realment la necessitat de demostrar-nos a nosaltres mateixos que som capaços de viure sols i/o de fer qualsevol cosa que ens proposem sense el recolzament d’ algú altre. Després dels capítols que ja hem llegit i rellegit del llibre de la nostra vida; hom s’adona que arribat en aquest punt no necessita ningú per poder tirar endavant. ¿Per què buscar a la “mitja taronja” si un pot ser i és la taronja sencera? És complexa i molt senzilla al mateix temps aquesta pregunta. Quan et sents realment “jo”; no hi ha res que no siguis capaç de realitzar o d’afrontar. Moltes vegades però, necessitem algú que sigui un espectador de nostra vida per adonar-nos d’això. Nosaltres mateixos, pels prejudicis o per la nostra història personal, mai en tindrem prou per demostrar-nos que som capaços. Depenent dels capítols anteriors que haguem viscut, la nostra predisposició serà la de no creure’ns; i la de no creure que allò que estem fent sigui suficientment autònom per creure’ns d’una vegada que som capaços de fer-ho. O potser si. Potser a vegades si que ens ho creiem. Potser a vegades si ens adonem que som suficientment “jo” com per pensar, actuar i viure en singular. Però potser no en tenim prou i ens volem demostrar quelcom més. Justament en aquest moment, és quan ens envaeix una espècie de terror. Parlo per mi. I parlo perquè algú que omple meu cor i meus pensaments m’ha fet pensar al respecte. En realitat, sempre em fa pensar. En realitat, sempre ens fem pensar. I deia; i perdona lector pel desordre d’aquestes reflexions; però així emanen de l’interior: sense ordre; i així ho plasmo en aquest full de paper... Doncs deia que és llavors quan hom pot experimentar una espècie de terror per sentir-se tant i tant bé vivint en singular. Però vull aclarir que en aquest moment em refereixo a aquelles persones que senten el cor ple per algú. Terror i angoixa. Angoixa, per que al mateix temps que et sents plenament bé en viure segons el teu “jo”, notes que et falta quelcom. Això fa trontollar la sensació a la que has arribat de sentir-te capaç de fer i desfer segons el teu “jo”. Per que de cop t’envaeix la sensació que no ets capaç de sentir-te plenament “tu” sense aquesta altra persona al teu costat.

Realment és un gran error aquesta reflexió. Pots ser completament “tu”, estant sol o acompanyat. Tenint el cor ple d’ algú o de ningú. El que és realment important, és poder-te sentir completament “tu”. Sentir que el meu “jo” en essència és el que guia les meues passes. Aquest és el punt on tothom hauria d’arribar algun cop en sa vida. Però això no vol dir que sentis la necessitat o el desig de compartir aquesta experiència amb algú. És molt diferent sentir que per realitzar qualsevol cosa necessites l’empenta d’ altre o necessites la seua aprovació o la seua ajuda; que sentir que vols compartir el teu estat “de gràcia” plena amb algú. És molt diferent. No ens equivoquem quan pensem en això. Són coses completament diferents.

Un gran amic em deia una vegada que em de tenir molt clares un parell de coses. M’explicava que a la vida arribem sols i que marxarem sols. M’ho plantejava com si la vida fos un riu. Un riu on cadascú de nosaltres navega per les seves aigües amb la seva pròpia canoa. I aquesta canoa; per molt poc que ens agradi; és una canoa d’una sola plaça. Això no vol dir però, que en el transcurs de la nostra travessia sentim el desig de compartir part del trajecte al costat d’alguna altra canoa. Part o gran part d’aquest trajecte. No per que t’ajudi a remar; si no per poder disfrutar del trajecte plegats. Tot això m’ho explicava quan jo li vaig plantejar farà un parell d’anys un dilema que tenia. Volia fer un canvi a la meua vida. Volia deixar enrere tot el que coneixia per poder començar en un altre punt. No començar; si no continuar. Però sentia que en aquell moment hi havia una coseta (que ara mateix té set anyets) que era com un àncora com per poder moure la canoa d’on la tenia. M’ha costat molt entendre les seues paraules; i he necessitat un gran procés per veure amb claredat el que em volia dir. “Para llenarse, primero hay que vaciarse.” Cadascú de nosaltres som individus que ens anem fent a nosaltres mateixos gràcies a totes les experiències i vivències que anem acumulant dia rere dia. I és aquí el més important: “ens hem de fer a nosaltres mateixos”. Segurament m’ha ajudat moltíssim ser espectador a primera fila de l’evolució d’ que sempre ha necessitat ajuda per remar i ara ja no la necessita (encara que no s’ho acabi de creure). La meua àncora, s’ha de fer a ella mateixa amb les eines de que disposi. Ho està fent molt bé. I jo, l’únic que li puc oferir són consells que he aprés de les experiències viscudes; però no li puc oferir eines. I molt menys puc mostrar-li un camí que s’ha de construir ella a cada passa. Ja és prou difícil trobar el propi camí com per estar pendents als camins dels altres. Si ho fas, corres el risc de desviar-te del teu camí i no retrobar-lo més.

Sé que hi ha algú que discreparà del que acabo d’exposar ara mateix (va per tu Laura :P) però quan realment pots ser egoista i capaç de fer el teu camí, pots mostrar algú altre com fer-ho.

Feia dies que no deixava lliscar la ploma sobre el paper. Han estat dies de massa excitació emocional per poder ordenar mínimament qualsevol idea. Avui amb el dia de primavera que fa, han tornat a sortir.

Ara mateix és la sensació que tinc. Puc viure en singular. Soc “jo”. Però això no vol dir que vulgui perdre’m a cada moment en l’immensitat dels ulls que m’han captivat.

Cumple...

Una espelma. Una altra. Un tres. Un quatre. Dos flames. Un somriure. Forçós. Una cançó. Més rialles. Falta una rialla. Sol. Acompanyat. No hi és. O no pot. O no vol. Més rialles. Un desig. Petons. Fum que es disipa. Felicitacions. Abraçades. Em falta una. Trenta-quatre. La meva petita. Ufff, soc gran. No m'hi sento. M'estimen. Trist. Soc jove. M'ho crec. Feliç. L'explosió del gas. Un tap al sostre. Un brindis. Més rialles. Ara ric. Bombolles. Totes al cap. Calor. Mirades. Em perdo. Disfruto. Ho provo. Passar l'estona. Que no s'acabi. Mai m'he quedat sol avui. Buit. Molta gent. M'encanten. Jo. Un dia més. Un any més. Un altre dia que s'acaba. Una vida nova. El cel fosc. Les estrelles. La Lluna. Empasso fum. El disfruto. Plaer. Xocolata. Un altre glop. Moltes rialles. M'hi sento bé. Van marxant. De nou sol. Pensant. La xixa i jo. Escric. Vull dormir. Demà, trenta quatre anys i un dia. Demà és ja. Un dia menys. Cada dia conta. La vida desconta. Disfrutar. I viure. I riure. Present. Al llit sol. De nou. Somiar. Tancar els ulls. No sentir. Somiar. Amb ganes. Jo. Només jo.

Gràcies a tots!

Carta a qui la vulgui llegir I

REFLEXIONS DES DEL MÉS ENLLÀ.

No pateixis pel títol. No és quelcom que em passi pel cap. Ja no importa si físicament estic aquí. No importa per que per dins ja estic mort. Fa un temps, un amic em deia que un cop li van trencar el cor i que mai més li tornarien a fer. Fa uns dies tú em deies que el teu cor està destrossat i que ja no podia més. El cor, és algo que ens poden destrossar milers de vegades durant la nostra vida. A diferents intensitats però; però és quelcom inevitable i que es repetirà. Allò que si que no és curable o que no pots reemplaçar per res, és la vida. I no només parlo de la vida a nivell físic. Jo he perdut la meva vida. M’han donat la vida i me l’han robat. Assumeixo la meva culpa i responsabilitat en aquest procés. Vaig renéixer el 10 de febrer de 2007. A la fi em sentia lliure per començar a viure el meu somni. Vaig morir el 13 de febrer del present. Dos anys i 3 dies. En realitat, a finals de maig del passat, vaig entrar en coma. I ha estat un coma irreversible que no he pogut superar. ¿Ha valgut la pena? I tant. Realment crec que si. Només he volgut viure un somni. El meu somni. Però ha sigut massa dur despertar. I molt més dur el mirar més enllà i veure que teu somni ja no hi és. Saps? Moltes vegades he dit que a l’edat de Crist moriria crucificat. Ha estat molt pitjor. Però com el fènix; renaixeré de nou d’entre les cendres. Per que soc fort.

Sento molt aquesta vomitera. Una vomitera que suposo només una persona serà capaç d’entendre.

Tot va començar amb unes paraules sobre uns fulls de paper. I acabarà igual. Com “años a...”, vomitar sobre un full de paper per buidar el que hi ha dins teu.

M’agradaria dir tantes coses. M’agradaria explicar tantes altres. Però potser tinc ara mateix poques forces per poder expressar tot el que m’agradaria i amb prou feines soc capaç d’aguantar aquest bolígraf amb la mà.

Dius que el meu karma (o com s’escrigui) està carregat negativament des de fa molt temps. Encara recordo els dies que podia notar la llum blanca al meu voltant. Sóc fort. Sempre ho he estat. La vida m’ha ensenyat a ser-ho. A base de pals. No és energia negativa el que m’envolta. És un embolcall quasi hermètic per protegir el poc que queda de mi.

La meua màxima sempre ha sigut la mateixa. Viure una vida plena de màgia. Una vida on cada dia fos especial. Per que cada dia comença una vida. I ho he provat. Tú ho saps molt bé. I he pogut viure així durant un temps. Increïble. Només les persones que hagin sentit aquesta sensació algun cop a la seua vida poden dir que han viscut. Jo he viscut. Ple de màgia. Ple d’il•lusions. Ple de vida. Al costat del meu somni. Al costat del meu Zahir...

Però ara ja no queda res de tot això. Cada individu necessita un procés per desenvolupar-se com a tal. Per poder florir en essència, s’ha de lluitar pas a pas per aconseguir-ho. És un procés ple de dificultats. Aquest teu procés, el procés de mon Zahir, és el que m’ha ant desgastant, anul•lant i matant poc a poc. Però sempre han pogut més les ganes de voler experimentar, sentir, respirar i viure plenament l’essència de mon Zahir que tot el mal que he sentit dins meu. No és pretensió de retreure quelcom viscut. No vull retreure res del que hem viscut. No. Però els resets no existeixen. No. No hi ha res absolut. Les persones es fan gràcies a les experiències i vivències que van acumulant al llarg de la seua vida. És el cúmul d’aquestes experiències que ens fan actuar de la forma que ho fem en cadascuna de les situacions que hem d’afrontar.

M’alegra moltíssim que a la fi he pogut sentir la teua essència. M’alegra molt veure com ara mateix ets una persona capaç de fer tot allò que et proposis. Sense pors. El que em sap greu és que per arribar aquest punt hagis d’haver rebut tants pals i tan dolor en tant poc temps. No pateixis per això. El dolor passarà. El cor cicatritzarà. I tornaràs a sentir els seus batecs. No diguis que potser el tancaràs per sempre. No podries ser tu mateix si no deixes que el cor bategui. No parlo per mi. Si per l’experiència que m’ha tocat viure. Parlo com amic. Uns amics que no es demanaven res... i quan ho van fer, s’han matat.

Perdona tot el desordre d’aquesta vomitera. És dijous. I el pròxim cap de setmana serà dur. Dur com cada dia. Ara mateix necessito fer el que no he fet durant molt de temps. Per por suposo. No m’he escoltat. Ni he escoltat. Ni a mi. Ni a la persona que estimo. Com tú, en els darrers quatre mesos m’he anat tancant. Tant, que quasi he deixat de sentir. Necessitava no sentir ho meravellós que és sentir-te. Necessitava no sentir del tot la màgia que em transmets. Necessitava no sentir, per que l’endemà ja no hi erets. O potser si que hi erets; però jo no he volgut entendre. Fins ara.

Ara mateix ens entenem com mai ho hem fet. Però això entenc perfectament que ara mateix tanquis hermèticament el cor per no sentir. Jo també ho he fet. Et podria dir aquella paraula de tres lletres que només nosaltres coneixem. La paraula que resumeix tot allò que es pot sentir. Però és quelcom que ja saps.
Ets tan i tan especial. I jo també ho soc. Suposo que això és també part de la nostra desgràcia. Somiadors. Uns somiadors que han de viure en un món real. No deixis mai de somiar. Encara que a vegades es desitgi no fer-ho mai més.

No es pot deixar de somiar quan els somni formen part de tú. Jo no ho faré mai.

I continuaré mirant cada nit al cel, per perdre’m a la meua lluna.

Retalls I, 07/01/06

Davant meu, un arbre despullat pel fred. Les seves branques volen jugar amb el cotó que arriba del cel. Avui és un dia gris. Fa fred. Al front, núvols jugant a abraçar aquells arbres que neixen de les blanques roques. Juguen a ser amants.

Això és el que m'agrada del meu treball. Quan ho necessito, només haig d'obrir la porta i sortir al carrer i llavors em trobo la tranquilitat de la natura. D'una natura verge. En silenci.

Avui m'agrada mirar al cel. Notar com aquestes gèlides gotes d'aigua rellisquen per la cara. Sentir com el fred apaga el foc interior.

Han estat uns dies de celebracions. Per alguns.

Per mí, han estat dies de molt pensar. Han estat dies de meditació. Han estat dies de tempesta. Però ja han passat.

El so de les gotes esclatant contra el terra em relaxa molt. Aquest xiuxiueig hem retorna el pensament cap endins, molt endins. (És incríble com es fonen aquestes minúscules gotetes. Insignificant una; armònica unió.). Deixant-me portar pels pensaments, els puc ordenar. Com diu una amiga (una bona amiga), això passa per obrir aquella porta que estava tancada des de feia molt de temps.

Poc a poc, la cigarreta es va consumint. Ho haig de deixar. Sento com jo també hem consumeixo amb cada calada. Hi ha masses coses a fer abans de tornar-me cendra.


Fa uns dies, la meva amiga; o confident, o còmplice, o, o, o no sé com dir-li; hem va dir que fes una llista de les coses que he fet, les que no he fet, les que m'agradaría fer i les que no hauría d'haver fet. Fa temps que tinc la llista al cap, però hem va demanar que la transcrivís sobre una fulla i me la mirés.

............................

La llista és ben simple. No hi ha absolutament res del que hagi fet en aquesta vida del que m'he n'apenedeixi o no hagi volgut fer. Hagi estat coses bones o dolentes, encertades o no; totes m'han aportat una mica més de sentit a la meva existència; totes m'han ensenyat alguna cosa. I aixó m'ha ajudat a crèixer interiorment. Del que si me'n penedeixo, és de no haver fet certes coses quan vaig poder o vaig tenir l'oportunitat de fer-les. Concretament dues coses:

............................

El pes del passat, el deixaré allà on ha d'estar, al passat. Només serà recordat i/o anyorat. El present és el que és i el que m'ha tocat viure. I el futur serà com vulgui que sigui, perque aquest dependrà de cadasqun dels passos que doni ara.

............................

El que m'agradaría aconseguir és que el dia que em mori, justament en aquell últim instant de vida, en que diuen et passa tota la teva vida per davant dels ulls; justament en aquell moment vull tenir la sensació d'haver fet tot el possible de trobar aquesta felicitat i pau interior. No vull pensar en aquell instant que passat per la vida sense fer res per provar-ho. Només vull aixó.

.............................