Fugaç. 17/08/2015

Aquests darrers han estat dies que hom ha buscat al cel de nit un estel fugaç. Tot i que els núvols han jugat a fet i amagar amb els estels jo he pogut demanar el meu desig. No us el puc explicar, ja sabeu. Mentre mirava al cel estrellat em va venir una idea al cap, i no és més que la simil•litut existent entre aquell cel que observava i la nostra (o meva) vida. Podem imaginar fàcilment que cadascuna de les estrelles que veiem pot ser una persona que hi ha al nostre voltant. N’hi ha moltes, moltíssimes. N’hi ha que coneixem el nom. N’hi ha que brillen més que d’altres. N’hi ha d’un to lleugerament diferent a les altres. N’hi ha que ens captiven més que unes altres. I també n’hi ha alguna de fugaç. Doncs això és exactament el que passa amb les persones que hi ha al nostre voltant.

Llavors m’he posat a pensar en aquelles persones que s’han comportat com un estel fugaç a la meva vida... I vaja, ara que hi penso, la llista és ben llarga! I no parlo d’aquelles persones que un dia van deixar de brillar al nostre voltant i que continuen brillant amb molta força al nostre cor, no; sinó que parlo d’aquelles persones que van brillar més o menys intensament durant un període molt concret de la nostra vida i que es van esfumar com un estel fugaç. I jo pregunto: Recordem a tota aquella “persona fugaç” amb qui ens hem creuat? Segur? Segur del tot? No ho sé pas jo... Suposo que el mecanisme de la memòria dins el cap de cadascú funciona de manera completament diferent i que aquesta s’encarrega d’esborrar o canviar part dels records que tenim. Jo, per sort o per desgràcia, tinc una memòria molt sel•lectiva. Això fa que no recordi coses que per mi no són gens importants (que no vol dir que per algú altre ho siguin), i en canvi si que recordo coses que sembla mentida que les pugui recordar. Fins i tot recordo coses dels primers anys de la meva infància! Perdoneu, que em desvio del tema sobre el que reflexionava. Si et pares a pensar, en un moment donat de la teva existència segur que recordes algú que va brillar amb molta intensitat. Si fas una mica més d’esforç, ben segur ets capaç de recordar els moments compartits i fins i tot les converses que veu tenir. I ara on és aquesta “persona fugaç”? Realment crec que tant fa. Poca importància té on pari aquest “fugaç”. Ja va complir la seva missió al seu moment vers tu. Hi hauran altres estels fugaços quan mirem en un futur al cel, de la mateixa manera que hi hauran altres persones fugaces que es creuaran amb nosaltres. Així ha sigut, així és i així serà. I aquest fet sempre moldejarà una mica la forma del què-i-com som a cada moment de la nostra vida.

Tanmateix hi ha altres estels que no són pas fugaços, sinó que un cop comencen a brillar es transformen en un sol que ens il•lumina. La nostra galàxia n’està plena d’aquests, igual que el nostre voltant de persones així. Aquests sempre hi són, en més o menys distància, però hi són.

I tu, seràs un estel fugaç? O seràs un sol que es queda per il•luminar-me?

© TOni CerVera, 2015

Respostes a una pregunta. 13/08/2015

M’has fet pensar i ho saps. T’he fet pensar i ho sé. No trobarem una resposta i ho sabem.

Tot i així és un bon exercici tornar a donar voltes a preguntes que ens fem de tant en tant. Ja ho fan això les persones com naltres, exercitar el coco pensant sobre els nostres propis pensaments. Ens formulem “la pregunta” de diverses maneres i des de diferents punts de vista. Tenim mil i una respostes que ens mig valen a la pregunta i que coneixem de sobres. I doncs? Perquè continuem fent-nos la mateixa pregunta? És ben fàcil: No volem trobar una resposta que ens convenci definitivament; sinó que volem viure la resposta que ja coneixem (o si més no, imaginem).

Causalitats que provoquen casualitats.

Si no passés per allà, com faig de tant en tant per matar el temps, no hagués trobat aquella direcció. Sense aquella direcció, no hagués xafardejat aquelles imatges. Sense xafardejar aquelles imatges no haguessis xafardejat les meves. Si no ho haguessis fet, no haguessis descobert allà on avoco tants pensaments. Si no haguessis llegit el que vas llegir, no t’hauries comunicat amb mi. Si no t’haguessis comunicat amb mi, no t’hagués llegit jo. I sense aquesta primera comunicació i sense llegir-nos, no haguéssim compartit aquest seguit de reflexions. I ja sabem que passa quan es comparteixen reflexions: que llegim entre línies, i això sí que ens agrada. Casualitats i causalitats, c’est la vie!

Reflexionant de nou.

Fa molt temps parlava sobre el mateix amb algú amb qui una gran amistat m’uneix. Feia poc que havíem vist plegats la pel•lícula Lope, i jo li vaig dir que pensava com ell: “ho volia TOT”. I clar, què és “tot”? Doncs tot és tot; així de simple. Tot es no conformar-se amb qualsevol o conformar-se amb aquells que saps que no t’omplen completament. Tot és intensitat, bogeria i passió, entre moltes altres coses. I quan parlem de “l’amour” (si, si, clar que estem parlant de l’amor, què us pensàveu?), tot és que et tremolin els genolls mirant algú. “– Au va, això és impossible! Mai es pot tenir tot” Em va dir. “- Doncs no deixaré de provar-ho.” Vaig contestar. I així fins el dia d’avui. Tossut, què hi farem ;)

Desmayarse, atreverse, estar furioso,

áspero, tierno, liberal, esquivo,

alentado, mortal, difunto, vivo,

leal, traidor, cobarde y animoso;

no hallar fuera del bien centro y reposo,

mostrarse alegre, triste, humilde, altivo,

enojado, valiente, fugitivo,

satisfecho ofendido receloso;

huir el rostro al claro desengaño,

beber veneno por licor suave,

olvidar el provecho, amar el daño;

creer que el cielo en un infierno cabe,

dar la vida y el alma a un desengaño,

esto es amor: quien lo probó lo sabe.

Lope de Vega

I jo afegeixo: si no és això, que no sigui res.

Ja tens la meva resposta.


© TOni CerVera, 2015