Una caixa...

22/09/10

Una caixa de cartró. Buida. Poc a poc s’omple de les restes d’uns records. Records que encara queden a casa. Sang freda. Mínims batecs possibles. Ment en blanc. Goig al recordar. Res més. Tan poques coses que signifiquen tant. O que significaven. No hi cap res més. Fora no queda res més. Trist per despertar així. Content pel que va ser. Agraït per com he canviat. Molt agraït.

Pesa molt menys del que significa.

Un punt i apart. Respirar. No esperar. Tornar a obrir els ulls per somiar. Perque sóc així. Perque m’encanta somiar. Perque un món sense somiadors no seria interessant.

Ara sóc més jo que mai.

M’encanta.

Pronto será ayer...

Frías sábanas. Oscura noche. Tortuosa soledad. Ecos de silencio. Fuego interior. Calor introvertido. Sueños amargos. Despertar sudoroso. Realidad atragantada. Pulso acelerado. Mente en blanco. Respiración alentada. Ojos pesados. Tictac ensordecedor. Abrumador cansancio. Cuerpo agotado. Alma exhausta. Sueño retomado…

Y fuera, un marco estrellado para una plata Luna, reflejo de tus ojos que observan como estremezco.

Pronto será ayer para olvidar y volverá a ser hoy para intentarlo de nuevo.

¿Qué es?

Es imaginar el tacto de tus dedos dibujando sobre mi piel infinitas líneas de pasión…

Es imaginar como mi pecho se llena de tu aliento alimentando mi fuego…

Es imaginar tus brazos apretándome contra tu cuerpo notando cada poro de tu piel…

Es imaginar mi reflejo en tus ojos, esos ojos que esconden mi universo…

Es imaginar el dulce de tus labios al despertar después de abrazarte entre sueños…

Es imaginar tu negro pelo escapando de la red de mis manos…

Es imaginar el calor de tus manos acariciándome el rostro…

Es imaginar tu desnudo cuerpo junto al mío jugando a trenzarse…

Es imaginar el sabor de tu piel anaranjeándose al paso de mi lengua…

Es imaginar hacer de ti las sábanas de mis largas noches…

Es imaginar los ecos en las paredes que guardan nuestro lecho…

Es imaginar la fusión de tu en mi y de yo en tu a ritmo de un vaivén…

Es imaginar un cielo dentro de mí cuando me tomas por entero…

Es imaginar el latir de tu corazón estremeciendo mi cuerpo…

Es imaginar el escalofrío que recorre mi cuerpo cuando me rozas…

Es imaginar que el tiempo deja de correr cuando te acercas…

Es imaginar que ya no tengo que imaginar…

Sólo cuando imaginamos podemos vivir intensamente nuestras mentiras.

03/05/10 Hospitals...

El passadís és llarg. Sóc a una taula on tinc tota la perspectiva de la planta. Colors apagats. Grisos de diverses tonalitats. L'aire és fred. L'ambient és estèril. El temps s'ha congelat. Els segons passen lentament. Cada tic-tac del rellotge el separa una eternitat.

Esperant....

Pensant...

Intentant entendre el perquè. No trobo cap resposta. Perque no n'hi ha. La vida sempre ha estat injusta. Però s'ha de lluitar. Els guerrers nèixen per lluitar. Som guerrers.
Ara s'ho ha de creure. Les derrotes fan ferides. Les ferides fan mal. Algunes més que d'altres. Masses cicatrius a l'ànima que recorden que hem viscut. I sobretot, com hem sobreviscut.

...

Abatut. Derrotat. Trist. Enfadat. Enrabiat. Desil·lusionat... tot això i més. Però hi ha una esperança. Una esperança és una possibilitat. Hi ha qui no té cap altra possibilitat.

Intentant pensar en positiu.

Silenci de nou.

Viatge a Auschwitz...

No és brutícia. És una capa afegida al vagó. Més que pols pels incontables viatges, sembla que algú es preocupi en ambientar aquest tren per fer- nos re viure poc a poc un viatge de no retorn que van fer tantes i tantes ànimes al passat.

Ara les fotos són en blanc i negre; però no del tot. L'ambient s'ho mereix. Són d'un to sèpia que fan recordar aquelles il·lustracios dels llibres de text que ens feien estudiar d'infants...

M'encanta el traqueteix del vagó. Un moviment que es transmet al meu cos. Accentuat el fet que estic assegut al terra. Però esgarrifa imaginar totes aquelles ànimes que van fer aquests mateix viatge fa unes dècades; i que no en van fer més. Per un moment em sento com ells. Vull sentir-me com ells. El silenci. L'ambient. L'aire. Tot és com debia ser. Disfrutant d'un viatge sense retorn. Sentint-lo amb tots els sentits. Intentant imaginar que sentien. No crec que sigui possible disfrutar-lo. Vibracions. Olor a no net. No sabent que els esperava a l'última estació.

Soroll del tren lliscant sobre les vies. Les mateixes que portàven cap al sofriment i la mort.

Algú al meu costat parla en un altre llengua. És polac.
Escolto i imagino que els entenc. Són una parella. D'ulls plens de buit. M'encanta sentir-me com ara mateix. Amb mi. Amb ningú més que amb meus pensaments. Pensaments, un boli i una llibreta. Abocant i vomitant. Intentant transmetre emocions que em comencen a invair. Però m'està costant molt. Imaginar el lloc; imaginar la càrrega que es deu respirar m'esvera i no deixa que flueixi com ho faig de costum. Millor dit, com ho feia.


Imatges borroses pel moviment passen per la finestra. Puc veure-ho sense color. Puc veure com ho havia vist als llibres i a les pel·lícules. Quasi puc sentir viure allò que és inimaginable.
Sol però acompanyat. Intentar no semblar ausent; però a anys llum de distància. Amb el cap perdut en algun punt perdut de l'univers del meu cap. Amb el cor intentant no bategar. Bategar fa mal. Això he aprés aquests darrers anys. També he aprés que no tothom es mereix el teus batecs. Apendre a estar sol i a disfrutar-ho. M'encanta. Ara em rodegen persones d'aquí. Patiment, desesperació, derrota... és el que mostres les seves expressions. No veuen futur. El seu futur és el seu ara. Tots hauríem d'apendre d'ells. Però per millorar. Ells han tirat la tovallola.

Aviat arribarà el moment de començar el gran viatge. I fa temps que les ganes crèixen de forma exponencial. Experimentar. Patir. Improvitzar. Sobreviure. Un petit gran viatge per arribar a mi mateix. De nou.
He arribat.

Són els conte-enrera que ens fan reaccionar...

No és el plantejament innat amb el que venim al món. És una deformació dels nostres instints més bàsics que ens produeix l'entorn en que creixem. És quasi una negació de l'acte reflexe de sobreviure. Però es torna una imposoció acceptada de forma inconscient. La negació del nostre jo.

Racionalitzar, si; però potser no tant.

El fet de racionalitzar tal com ens han ensenyat a fer, no fa més que produir una reacció d'apatia vers els nostres propis "jo".
No deixem de ser nens amb el transcurs dels anys, sino que ho deixem de ser amb l'enterrament de l'autèntica percepció del nostre entorn que es produeix a mida que ens anem integrant a la societat com a individus socialment moldejats.
Ésers conformistes amb una programació a mida del fals equilibri social del que formem part.

Són ben pocs aquells que són capaços de prioritzar la seva individualitat sobre el col·lectiu. Són ben pocs aquells que des del respecte de la pseudoexistencialitat de molts, prefereixen simplement el fet de la seva autenticitat i les seves conseqüències. Perque el fet de no ser com la resta comporta conseqüències.
És irrisòriament pràctic evitar el desgast que suposa ser diferent. És por a sentir-se exclós del ramat. És pànic a ser un centre d'atenció. És terror a ser etiquetat com anormal. Però en realitat són només aquells individus que han acceptat la condició de ser diferents o únics al llarg dels temps els que han fet que les coses siguin diferents i que es produeixi una evolució.

És potser millor ser "un entre molts"? Aportant un gra predeterminat a la continuitat de l'engranatge format al nostre voltant? O potser és millor ser tal com ens marqui el compàs del nostre "jo"?
No és ni pitjor, ni és milor. És molt més simple. És l'única forma de viure en pau am bun mateix. No pots existir en totalitat si el teu interior presenta un enfrontament entre el que és i el que hauría de ser.

No posseïm la certesa que en la comunitat a la que pertaneym existeixin unes pautes de comportmanet absolutament correctes. Això suposa una negació, que no falta de respecte, vers la resta de perspectives del comportament social que tenen altres cultures. Només fixem-nos com a cada contrada l'importància de les relacions són molt i molt diferents.

Ser diferent? Si. Perquè? perque tots som diferents.

Alliberant-nos de les cadenes imposades per la nostra protectora societat descobrirem la grandesa de la singularitat i la riquesa de les diferents visions que podem compartir com a individus totalment diferents.

Un difícil repte al que jo us convido de bon grat descobrir. La vostra realitat descoberta per vosaltres mateixos. Un excitant viatge cap al vostre autèntic "jo".
Pensem que les relacions interpersonals i la vida en comunitat sería molt més interessant si tots nosaltres mostrèssim l'essència del nosaltres mateixos.

Jo no sóc diferent. Sóc simplement Jo.

Aquells ulls...

No sé que tenen que em tornen boig. No sé que tenen que no deixo de veure'ls. No sé que tenen que em perdo en ells. O m'agradaria. No els puc oblidar. No me'ls puc treure del cap. No puc deixar de veure el meu reflexe en ells.

No sé que tenen.
No sé de qui són.
Peró aquests ulls m'estan tornant boig.

Aquesta nit...

Cual golpeteo de infinitas gotas,

harmónicamente suenan en la persiana;

el cielo llora al perder su luz,

igual que mi alma al no encontrarse...

Las heridas cicatrizan pero nunca cierran;
el olvido nos ofrece feliz esperanza;
el recuerdo entristece el interior;
pero la realidad es sólo presente;

y en el presente, ¿dónde estás tú?

Esta noche ha enterrado el presente que pasó;
el alba dará paso al próximo futuro;
y mientras en el lecho reposo dormitando;
pensamientos sueñan mi realidad...
aquella que al despertar, espero encontrar.

Y los olores se guardan como recuerdos;
y aún huelo el recuerdo a mora;
aún siento tu piel dormida sobre mí;
aún siento el eco de tu voz en estas paredes;
aún sueño no despertar hoy...

Y cuando despunte el sol en el horizonte,
recordaré que el pasado no vuelve;
que sólo el hoy puedo vivir intensamente,
porque el futuro es un espejismo.

Y la cuenta atrás del presente,
acabará al anochecer;
y de nuevo al cerrar los ojos volveré a desear,
desear dormirme para soñar que ya no me hace falta soñar...