De nou a la gran
ciutat. Una estona de metro i un nou lloc desconegut. Avui el destí és un d’aquells
que no agraden; però s’ha d’anar. Una sensació estranya la dels viatges
subterranis. Avui s’hi respirava un ambient d’allò més carregat. Quasi
repugnant. M’ha recordat algun d’aquells llocs que oblido amb facilitat.
Trajecte curt. Una volta per un barri que no conec i a la recerca d’algun lloc
petit on prendre un cafè. Una vella porta de fusta dissimulada a un xamfrà. És
un minúscul bar que si no el coneixes el passaries de llarg. El terra és de fosca
fusta. No parquet que es posa ara a tot arreu; sinó de fusta de veritat,
d’aquella desgastada pel pas dels anys i que grinyola a cada passa. A un racó
hi ha una petita barra en forma de “L” (em recorda al mostrador que tenia ma
iaia a la botiga d’ultramarins). Una antiga cafetera presideix la paret que
envolta la barra. L’olor a cafè és intensa i envaeix tot el local. Respiro
profundament. M’agrada. Miro al meu voltant i puc escollir qualsevol lloc. Les
taules són d’època. Quadrades, petites i amb un sobre de granit entre blanc i
gris. Amb bisell als cantos i arrodonits per l’ús. En aquest lloc el temps es
va aturar fa molt. Cada placa de granit s’aguanta sobre un peu recargolat de
ferro forjat. Molt treballat. Preciós. Tot ell negre excepte les potes; que
brillen pel desgast dels peus dels qui hi seuen. Hi ha un gran finestral; gran
però dissimulat des de fora. Al ben mig de la finestra una taula. Allà sec. A
l’alçada de la vista, la paraula “cafeteria” gravada al vidre. En mirar cap al
carrer tinc la sensació d’estar dins una postal en blanc i negre. Una agradable
sensació de pau i tranquil·litat m’omple de dalt a baix. La música que flota fa
que el lloc sigui molt més que agradable. Saborejo lentament el cafè mentre
escric i el temps s’atura.
...
© TOni CerVera,
2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario