Diumenge Post-Lluna - 03/06/12

Creuar-se de nou amb quelcom que no esperava omple l'ànima d'esperança. Llàstima que sigui un destemps insalvable, perque a vegades el viscut per un és massa per l'altre. La profunditat d'una mirada que diu tant, que amaga tant, que transmet tant, que il•lumina tant, que parla tant, que irradia tant i que alhora guarda tant silenci; em bloqueja. Sóc incapaç de reaccionar, interactuar i comunicar amb naturalitat o amb la força natural que tinc. Suposo que és certa incredulitat per creuar-se de nou amb quelcom així. És la dolça injusticia del temps i de l'espai on ens ha tocat ubicar-nos, de les passes que han fet nostre camí i del que ens queda per fer. Trobar allò que esperaves trobar et confirma el que sents, el que saps i el que veus; i alhora és una navalla de doble fil que et demostra el destemps al que funcionen certes persones. Aquest destemps desperta una espècie de records, o una espècie de sensacions que hom porta guardat molt endins. Vides que es creuen, però no s'entrellacen perque no és el moment. Però agraït, i molt, per la sensació que omple meu interior ara mateix.