Un viatge en avió diferent. Avui sobra temps, però cansament acumulat de les dos darreres setmanes. Un incident a la pista d’aterratje ens ha fet demorar l’arribada quasi mitja hora. Emoció barrejada amb inquietut mentre una veu femenina donava explicacions desde la cabina del comandant.
Un llarg passeig desde la porta d’arribada fins l’estació de tren. Aprofito el passadís exterior per encendre una cigarreta. L’ambient és molt fred i humit.
Un dispensador de bitllets. Unes escales mecàniques que em porten a un nivell inferior. Un via que encara és buida. Una espera curta. Un tren que arriba.
Ara ja estic al tren. És la primera vegada que l’agafo per anar cap a Lausanne. És realtivament nou, però el color que forra els seients són d’un terrible mal gust. Es posa en marxa i deixem enrera l’estació amagada sota l’aeroport.
El dia és molt gris. Apagat. D’un gris terriblement fred. Fa que tot el meu voltant sigui completament pla, sense perspectiva. Trajecte de dues parades: primer a Gènève i després a Nyon. Cap a les dotze a l’estació de Lausanne on espero retrobar aquella magnetitzadora mirada.
Primera parada i l’amplitud del vagó s’ha reduït. Un ramat de molt variopintes persones han invaït quasi tots els espais buits que restaven. En moments com aquests hom s’adona que aquests és un país d’acollida i de pas al llarg de la seva història. Necessito descansar una bona estona i recarregar una bona part de l’energia que em falta ara mateix.
El llac està remogut. El tren el va recorrent per la seva riba. Fa molt aire que ve de la part francesa. Petites ones trenquen per tot arreu. L’aigua és d’un color grisenc turquesa. No sé com descriure aquesta tonalitat. Les petites crestes de les ones omplen el llac de minúscules pinzellades blanques que duren el temps d’un obrir i tancar d’ulls. El tren fa un soroll hipnotitzant. De peus en amunt puc sentir un petit traqueteig produir pel rodament per les vies. Anem realitavemnt poc a poc. Això em deixa disfrutar del paissatge que anem atravessant. Un paissatge al que no estic acostumat. Desde l’autovia tot pren una altra dimensió i la vista resta censurada per les consruccions que ha fet l’home als seus laterals.
Viatjar en tren té quelcom d’especial. Sembles lliscar pel mig dels verds camps com si la via s’hagués perdut i el maquinista atravessés la regió per allà on volgués.
Ara toca tancar els ulls una estona fins que el el tren es torni a parar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario