Calma. Silenci. Onades. Tranquilitat. Aire...
Paissatge quasi infinit trencat per alguns núvols que amaguen muntanyes. Pics de roca enfarinades que volen alçar-se més amunt del llit de cotó que les abraça. Infinitat de tons ataronjats que semblen vulguin encendre un llac d’aigua gèlida. Un llac en calma. Un mirall que es trenca pels cignes i ànecs que juguen a ser vaixells. Un Sol que escalfa tota la tarda. Un passeig molt i molt agradable fins que l’astre rei ha volgut enllitar-se en direcció a Généve.
Una estona de son al peu de les piràmides esgraonades de més enllà de l‘estadi olímpic.
Un passeig a contrallum.
Un fred que ha començat a calar profundament més enllà del port de Saint Sulpice. Una arribada a un aubergue que retornarà l’escalfor d’aquest caminant. Un got de café amb llet que atempera unes mans fredes. I mentre el boli llisca als fulls de la llibreta de les notes de viatge, una espera que es torna impacient per retrobar els ulls que no veu des del matí. Un lloc molt tranquil, càlid. Un ambient afrancessat.
El so de la gran porta de fusta delata l’arribada d’algú. Les passes són d’ella. El cor de nou fa un bot. A qui res espera, tot li suma. Giro la mirada lentament i puc veure aquelles infinites cames que es dirigeixen cap a mi. I lentament alço la mirada fins topar-me amb la seva. I és just aquest instant que es torna infinit.
Tasto la seva olor. Escolto la seva pell. Bec de la seva veu. Oloro el seu desitg.
Ara porto dies sumant, i la sensació és quasi indescriptible. A vegades no val la pena continuar; més val fer un punt i apart. Enderrocar tot el que hi havia i començar a construir de nou. Arquitecte d’una nova etapa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario