Singular, que no vol dir sol.

No crec que sigui realment la necessitat de demostrar-nos a nosaltres mateixos que som capaços de viure sols i/o de fer qualsevol cosa que ens proposem sense el recolzament d’ algú altre. Després dels capítols que ja hem llegit i rellegit del llibre de la nostra vida; hom s’adona que arribat en aquest punt no necessita ningú per poder tirar endavant. ¿Per què buscar a la “mitja taronja” si un pot ser i és la taronja sencera? És complexa i molt senzilla al mateix temps aquesta pregunta. Quan et sents realment “jo”; no hi ha res que no siguis capaç de realitzar o d’afrontar. Moltes vegades però, necessitem algú que sigui un espectador de nostra vida per adonar-nos d’això. Nosaltres mateixos, pels prejudicis o per la nostra història personal, mai en tindrem prou per demostrar-nos que som capaços. Depenent dels capítols anteriors que haguem viscut, la nostra predisposició serà la de no creure’ns; i la de no creure que allò que estem fent sigui suficientment autònom per creure’ns d’una vegada que som capaços de fer-ho. O potser si. Potser a vegades si que ens ho creiem. Potser a vegades si ens adonem que som suficientment “jo” com per pensar, actuar i viure en singular. Però potser no en tenim prou i ens volem demostrar quelcom més. Justament en aquest moment, és quan ens envaeix una espècie de terror. Parlo per mi. I parlo perquè algú que omple meu cor i meus pensaments m’ha fet pensar al respecte. En realitat, sempre em fa pensar. En realitat, sempre ens fem pensar. I deia; i perdona lector pel desordre d’aquestes reflexions; però així emanen de l’interior: sense ordre; i així ho plasmo en aquest full de paper... Doncs deia que és llavors quan hom pot experimentar una espècie de terror per sentir-se tant i tant bé vivint en singular. Però vull aclarir que en aquest moment em refereixo a aquelles persones que senten el cor ple per algú. Terror i angoixa. Angoixa, per que al mateix temps que et sents plenament bé en viure segons el teu “jo”, notes que et falta quelcom. Això fa trontollar la sensació a la que has arribat de sentir-te capaç de fer i desfer segons el teu “jo”. Per que de cop t’envaeix la sensació que no ets capaç de sentir-te plenament “tu” sense aquesta altra persona al teu costat.

Realment és un gran error aquesta reflexió. Pots ser completament “tu”, estant sol o acompanyat. Tenint el cor ple d’ algú o de ningú. El que és realment important, és poder-te sentir completament “tu”. Sentir que el meu “jo” en essència és el que guia les meues passes. Aquest és el punt on tothom hauria d’arribar algun cop en sa vida. Però això no vol dir que sentis la necessitat o el desig de compartir aquesta experiència amb algú. És molt diferent sentir que per realitzar qualsevol cosa necessites l’empenta d’ altre o necessites la seua aprovació o la seua ajuda; que sentir que vols compartir el teu estat “de gràcia” plena amb algú. És molt diferent. No ens equivoquem quan pensem en això. Són coses completament diferents.

Un gran amic em deia una vegada que em de tenir molt clares un parell de coses. M’explicava que a la vida arribem sols i que marxarem sols. M’ho plantejava com si la vida fos un riu. Un riu on cadascú de nosaltres navega per les seves aigües amb la seva pròpia canoa. I aquesta canoa; per molt poc que ens agradi; és una canoa d’una sola plaça. Això no vol dir però, que en el transcurs de la nostra travessia sentim el desig de compartir part del trajecte al costat d’alguna altra canoa. Part o gran part d’aquest trajecte. No per que t’ajudi a remar; si no per poder disfrutar del trajecte plegats. Tot això m’ho explicava quan jo li vaig plantejar farà un parell d’anys un dilema que tenia. Volia fer un canvi a la meua vida. Volia deixar enrere tot el que coneixia per poder començar en un altre punt. No començar; si no continuar. Però sentia que en aquell moment hi havia una coseta (que ara mateix té set anyets) que era com un àncora com per poder moure la canoa d’on la tenia. M’ha costat molt entendre les seues paraules; i he necessitat un gran procés per veure amb claredat el que em volia dir. “Para llenarse, primero hay que vaciarse.” Cadascú de nosaltres som individus que ens anem fent a nosaltres mateixos gràcies a totes les experiències i vivències que anem acumulant dia rere dia. I és aquí el més important: “ens hem de fer a nosaltres mateixos”. Segurament m’ha ajudat moltíssim ser espectador a primera fila de l’evolució d’ que sempre ha necessitat ajuda per remar i ara ja no la necessita (encara que no s’ho acabi de creure). La meua àncora, s’ha de fer a ella mateixa amb les eines de que disposi. Ho està fent molt bé. I jo, l’únic que li puc oferir són consells que he aprés de les experiències viscudes; però no li puc oferir eines. I molt menys puc mostrar-li un camí que s’ha de construir ella a cada passa. Ja és prou difícil trobar el propi camí com per estar pendents als camins dels altres. Si ho fas, corres el risc de desviar-te del teu camí i no retrobar-lo més.

Sé que hi ha algú que discreparà del que acabo d’exposar ara mateix (va per tu Laura :P) però quan realment pots ser egoista i capaç de fer el teu camí, pots mostrar algú altre com fer-ho.

Feia dies que no deixava lliscar la ploma sobre el paper. Han estat dies de massa excitació emocional per poder ordenar mínimament qualsevol idea. Avui amb el dia de primavera que fa, han tornat a sortir.

Ara mateix és la sensació que tinc. Puc viure en singular. Soc “jo”. Però això no vol dir que vulgui perdre’m a cada moment en l’immensitat dels ulls que m’han captivat.