Equacions...

Feia molt que venia aquí. Fa quasi dos anys que no em perdia al meu racó. Un racó secret. O quasi. Temps enrere, era per mi habitual seure aquí dalt. En aquella època, necessitava el meu temple. Un temple de pau. I el vaig trobar aquí. Un lloc on veure com s’amaga el sol rere les muntanyes. Un lloc on redescobrir cada nit com s’enlaira la lluna. Avui, no sé per què, he sentit l’impuls de tornar-hi. En realitat suposo que si ho sé. El meu barranc. La meua roca. Aquest aire que s’emporta els pensaments. Aquesta forma de bufar que t’aireja ben endins. M’encanta la vista que hi ha des d’aquí dalt. Més enllà del que puc arribar a distingir. Només silenci. Només horitzó. Nomé buit i aire entre meus ulls i la corba que aguanta el cel.

Ara, ja no és tan espectacular com ho recordava. M’he fet gran, suposo. Les coses es veuen amb altres ulls.

La sensació de buit sota els peus; indescriptible. Balancejar el cos. El cor quasi es para. Tancar el ulls. Notar quasi volar. Quasi.

Que petit es veu tot des d’aquí. Això em recorda que no és absolutament meua aquesta roca. Algú molt especial sap des d’on escric. Algú sap on estic ara mateix. Físicament almenys. La ment, fa estona que s’ha fos amb l’aire i vola lliure. Sense rumb. Buscant l’infinit.

I és que s’està molt bé aquí assegut. La fredor de la roca travessa el pantaló. Quasi noto com la pell l’abraça.

..............

Fa una estona, he tingut la gran sort d’anar al metge. M’ha fet gràcia descobrir que la vocació practicada pel doctor és obligada; i que la veritable que des de petit havia tingut aquest “batablanca” era la de carnisser. Recuperació. Infiltrar. Tallar tendó.... uffff. Realment és més suportable l’insuportable mal que sento, que no pas imaginar la destrossa que em vol fer. Tot és relatiu. Fins i tot el dolor. Sobretot el físic. Una veritat com un temple.

Mentre disfrutava del panorama de la saleta d’espera (plena de gom a gom); m’ha vingut una cosa al cap. Fa dies que molts missatges que penjo al cibermòn els acabo firmant amb una equació. Jo l’anomeno “l’equació de la vida”. Almenys de la meua vida. Hi ha una incògnita, la “x”; i un número que resta. No hi ha resultat; perquè no el puc saber. Encara que el resultat podria ser una altra incògnita; la “y”. Aquest número, en el meu cas “12426”, avui, són els dies que porto viscuts de la meua vida. LA incògnita “x”, són els dies que viure. Com deia abans, en realitat és una equació de dues incògnites, ja que el resultat tampoc el sabem. I queda així: “x-12426 = y”. I, a més a més, és una equació sense solució. Bueno, sempre podríem ser nosaltres mateixos els que marquéssim quin valor té la “x”; però en la majoria de casos, i en el meu en particular, són incògnites de les quals desconeixem el valor.

És interessant pensar en el dia que la “x” sigui del mateix valor que els “dies viscuts”. Això voldrà dir que ha arribat el nostre moment “zero”. Suposo que llavors només en aquell moment sabrem el valor de les dues incògnites.

...........

Doncs avui, mentre el temps passava allà assegut a que cridessin el meu nom, m’ha vingut l’idea de com canviaria tot si algú; i un metge moltes vegades té aquesta llicència; ens tongués una valor aproximat de quin és el número que hem de posar a la incògnita “y”.

Penseu per un moment el poder tenir la solució d’aquesta equació. La sort o la desgràcia de conèixer les dues incògnites. Per molts, desgràcia segurament. Per mi, sort. Ho canviarà tot. Ens faria diferents. Segur. Sabent quin valor té la “y” que dia rere dia el seu valor va canviant linealment cap a “zero”. Ens faria ser diferents.

Faríem i desfaríem coses que ara mateix ni ens les plantegem. Diríem coses que només ens reservem per nosaltres mateixos. Actuaríem en conseqüència de ser realment conscients del que ens queda per viure.

¿No és trist? Vivim pensant que ho farem per sempre. Que sempre tindrem temps per fer allò “que ja faré”. I no ens adonem que potser demà el resultat de la nostra equació pot ser “zero”. Potser el que realment hauríem de fer és viure com si cada “demà” fos el nostre “zero”. Serà l’única forma de viure plenament.

Ja ho diuen: “No deixis per demà el que puguis fer avui”. El que no et diuen és que potser no hi ha demà.

............

Airejat. Hora de tornar-se a posar dret. M’acabo de treure deu minuts de vida. O almenys això diuen de cada cigarreta que ens empassem. I n’he fet dos. Però també m’acabo d’injectar una bona dosi d’aire nou. Aire ple de vida.

Almenys per avui. Demà ja veurem. O potser no hi ha demà.