Mai he escrit en un blog. I no pretenc fer cap maravella literària. Com ja he dit, és la meua autoteràpia emocional per buidar tot el que porto a dins. I a vegades, pesa massa...
Avui...
És el que té estar una estoneta al parc infantil. Mentre la peque no para de jugar i descarrega l'excés d'energies que té, jo puc seure. I al seure puc pensar. Pensar en el que he tingut al cap durant el dia d'avui. I puc escriure. Puc fer lliscar sobre la fulla de paper els meus pensaments. Aquelles veus que s'escolten de fons... aquell xivarri dels petits.... tan a aprop i tan lluny al mateix temps fan que per una estona pugui relaxar la ment.
I. s/títol.
Cada dia que passa és més difícil assimilar tot plegat. Massa temps somiant per despertar-se de cop. El millor, ens diem. No m'ho puc creure. Encara no. Potser tot plegat és un malson. Potser ens uns moments començarà aquell so infernal de cada matí. I potser quan pari el maleït despertador, podré veure que està al meu costat. Vull creure que avui encara no m'he despertat. Necessito creure que aquesta no és la meua realitat. No la vull.
II. ...tots som Lluna...
Estic enamorat de la lluna. Sempre ho he estat. Fa molts anys que no puc deixar de mirar-la cada nit. Tant és si fa fred com si plou. Cada nit haig de sortir al balcó. Haig de deixar hipnotitzar-me abans d'anar a dormir. Com il·lumina la foscor. Ens deixa veure quan no es pot. És un mirall. La seva llum no és seua. M'encanta.
Les seves ombres i les seves formes se m'han gravat a la retina.
I la busco quan no hi és. L'enyoro. És el meu mirall. A la seua llum he volgut trobar durant molt de temps un reflexe. El reflexe d'aquells ulls. I els he trobat. I els he vist. I m'he perdut en ells. I m'han hipnotitzat.
Tots som Lluna. Jo també. Té la seva cara que no veiem. La cara amagada. La cara fosca. Com deu ser? Com tots. Una cara que mostrem i una altra que amaguem. I perqué l'amaguem? Qué no volem que es vegi? Qué no volem deixar descobrir? Clar... és una part que ens hem de reservar. Només nosaltres sabem com és. I potser algú més.Però no crec. Ningú es pot mostrar del tot. Ningú pot voler ser tan accessible. És perillós. Ens poden fer mal. Tots hem de guardar-nos una part per nosaltres sols. La nostra part més amagada. Aquesta, és només nostre.
Com la cara que no veiem de la Lluna.
Per això tots som Lluna...
III. Foscor...
La foscor d'aquesta nit no m'ha deixat dormir. No podia tancar els ulls. Ni volia. Obrint-los nomes hi trobava foscor. Tancant-los veia la seva llum... i no suporot que mai més la veuré.
......
De cop, el cor es volia sortir del pit. La pressió al cap ha sigut massa forta. El mal al cor no es pot suportar. He tornat a casa. I no hi ha ningú. Com sempre.
Aigua bullint fins dalt de la banyera. Recordo quan li omplia amb pètals de rosa. Aquella olor... No puc recordar. Ara mateix no.
És el meu lloc preferit. És on millor estic. Dins l'aigua. Sóc peix. És el meu hàbitat. Només quan enfonso el cap puc relaxar-me. La tensió a les venes comença a baixar. Potser massa. Potser l'aigua era massa calenta. Ja no sento res. Només la meua respiració. I els batecs d'un cor que no vol bategar. Cada cop són més lents. Ja començo a trobar-me de nou. Silenci. Aire que entra i surt dels malmesos pulmons. L'intèrval és cada cop més espaiat. Ja no tinc res al cap. Ja puc tornar a respirar. Almenys per una estona.
Torno a ser jo. Només jo. Sol.
Quantes vegades estem amb nosaltres mateixos? Quantes vegades ens regalem aquest luxe? Ho hem de fer. Ens ho mereixem. Ho necessitem.
De dins cap a fora. I quant més endins, millor. No em fa por el que trobo. Soc jo. Em necessito. M'haig de trobar de nou. M'haig de buidar de nou. Del tot. Per omplir-me de nou, ho haig de fer.
Crec que és hora de sortir. L'aigua ja és freda. Una estona més a veure si també es refreda el cor.
Acabo de veure-ho clar. Tant parlar sempre d'infinitat de coses i mai ho hem entés. Ens feia falta trobar-nos abans de retrobar-nos. I no ho vam fer. Però això s'ha de fer sol.
Però és dur. Massa dur per soportar-ho.
La foscor sempre inspira. Jo ara estic a l'altre costat de la Lluna.
Torno a escriure. Torno a necessitar d'abocar cap a fora els meus torments. Torno a necessitar trere'm aquesta càrrega de dins. Abans ho feia perque creia que no podria viure el meu somni. Ara ho faig perque ja l'he viscut. En passat. Però aquest cop no ho podrà llegir. Aquest cop escric per mi. I per l'infinita soledat del cibermón.
Avui...
És el que té estar una estoneta al parc infantil. Mentre la peque no para de jugar i descarrega l'excés d'energies que té, jo puc seure. I al seure puc pensar. Pensar en el que he tingut al cap durant el dia d'avui. I puc escriure. Puc fer lliscar sobre la fulla de paper els meus pensaments. Aquelles veus que s'escolten de fons... aquell xivarri dels petits.... tan a aprop i tan lluny al mateix temps fan que per una estona pugui relaxar la ment.
I. s/títol.
Cada dia que passa és més difícil assimilar tot plegat. Massa temps somiant per despertar-se de cop. El millor, ens diem. No m'ho puc creure. Encara no. Potser tot plegat és un malson. Potser ens uns moments començarà aquell so infernal de cada matí. I potser quan pari el maleït despertador, podré veure que està al meu costat. Vull creure que avui encara no m'he despertat. Necessito creure que aquesta no és la meua realitat. No la vull.
II. ...tots som Lluna...
Estic enamorat de la lluna. Sempre ho he estat. Fa molts anys que no puc deixar de mirar-la cada nit. Tant és si fa fred com si plou. Cada nit haig de sortir al balcó. Haig de deixar hipnotitzar-me abans d'anar a dormir. Com il·lumina la foscor. Ens deixa veure quan no es pot. És un mirall. La seva llum no és seua. M'encanta.
Les seves ombres i les seves formes se m'han gravat a la retina.
I la busco quan no hi és. L'enyoro. És el meu mirall. A la seua llum he volgut trobar durant molt de temps un reflexe. El reflexe d'aquells ulls. I els he trobat. I els he vist. I m'he perdut en ells. I m'han hipnotitzat.
Tots som Lluna. Jo també. Té la seva cara que no veiem. La cara amagada. La cara fosca. Com deu ser? Com tots. Una cara que mostrem i una altra que amaguem. I perqué l'amaguem? Qué no volem que es vegi? Qué no volem deixar descobrir? Clar... és una part que ens hem de reservar. Només nosaltres sabem com és. I potser algú més.Però no crec. Ningú es pot mostrar del tot. Ningú pot voler ser tan accessible. És perillós. Ens poden fer mal. Tots hem de guardar-nos una part per nosaltres sols. La nostra part més amagada. Aquesta, és només nostre.
Com la cara que no veiem de la Lluna.
Per això tots som Lluna...
III. Foscor...
La foscor d'aquesta nit no m'ha deixat dormir. No podia tancar els ulls. Ni volia. Obrint-los nomes hi trobava foscor. Tancant-los veia la seva llum... i no suporot que mai més la veuré.
......
De cop, el cor es volia sortir del pit. La pressió al cap ha sigut massa forta. El mal al cor no es pot suportar. He tornat a casa. I no hi ha ningú. Com sempre.
Aigua bullint fins dalt de la banyera. Recordo quan li omplia amb pètals de rosa. Aquella olor... No puc recordar. Ara mateix no.
És el meu lloc preferit. És on millor estic. Dins l'aigua. Sóc peix. És el meu hàbitat. Només quan enfonso el cap puc relaxar-me. La tensió a les venes comença a baixar. Potser massa. Potser l'aigua era massa calenta. Ja no sento res. Només la meua respiració. I els batecs d'un cor que no vol bategar. Cada cop són més lents. Ja començo a trobar-me de nou. Silenci. Aire que entra i surt dels malmesos pulmons. L'intèrval és cada cop més espaiat. Ja no tinc res al cap. Ja puc tornar a respirar. Almenys per una estona.
Torno a ser jo. Només jo. Sol.
Quantes vegades estem amb nosaltres mateixos? Quantes vegades ens regalem aquest luxe? Ho hem de fer. Ens ho mereixem. Ho necessitem.
De dins cap a fora. I quant més endins, millor. No em fa por el que trobo. Soc jo. Em necessito. M'haig de trobar de nou. M'haig de buidar de nou. Del tot. Per omplir-me de nou, ho haig de fer.
Crec que és hora de sortir. L'aigua ja és freda. Una estona més a veure si també es refreda el cor.
Acabo de veure-ho clar. Tant parlar sempre d'infinitat de coses i mai ho hem entés. Ens feia falta trobar-nos abans de retrobar-nos. I no ho vam fer. Però això s'ha de fer sol.
Però és dur. Massa dur per soportar-ho.
La foscor sempre inspira. Jo ara estic a l'altre costat de la Lluna.
Torno a escriure. Torno a necessitar d'abocar cap a fora els meus torments. Torno a necessitar trere'm aquesta càrrega de dins. Abans ho feia perque creia que no podria viure el meu somni. Ara ho faig perque ja l'he viscut. En passat. Però aquest cop no ho podrà llegir. Aquest cop escric per mi. I per l'infinita soledat del cibermón.
mmmmmm,,...... pienso........pienso..... y me has hecho pensar, pensar en lo que piensas y por qué lo piensas... ya sé, perdona, tú y tu luna, yo y mis pensamientos... pienso.
ResponderEliminarMe ha gustado mucho, la verdad, que pienses, pero, lo más importante, es que sepas encontrarte a tí mismo. Hay pocas personas que sepan conocerse a ellas mismas, y, por lo tanto, que se comprendan, más que se comprendan, que se conozcan. Y es importante, sabes, conocerse a uno mismo es consolidar la base de tu persona, de tí mismo.., esa capacidad metacognitiva que tan pocas personas parecen que sepan llevar a cabo. Para mí ha sido siempre muy importante conectar conmigo misma. Sssshhhhhh... es mi secreto, no se lo digas a nadie. Hay tantas cosas que comparto conmigo misma y sólo conmigo. Pero no es egoísmo, es pura "auto-terapia", cómo tu dices... Mi bienestar emocional vale más que cualquier otra cosa. ;p
Tardes enteras, mientras lágrimas recorren mis mejillas aún jóvenes, escribiendo al ritmo de mis pensamientos (velocidad casi abismal e increible), mientras un cigarrillo se consume en mi cenicero... cuantas tardes, qué adolescencia más dura, que juventud más difícil ¿Qué será lo que me espera? Pero no creas que las cosas mejoran de un día para otro. Todo necesita su proceso, y ese proceso necesita su tiempo. Como tú, como yo, todos necesitamos tiempo, tiempo para pensar, para conocernos a nosotros mismos, para saber lo que queremos, lo que valoramos de los demás y de nosotros mismos, para apreciar sonrisas y palabras, quizá ajenas, quizá conocidas, que nos hacen sentir bien o mal... tiempo.... pensamiento... y quizá dolor, porque la verdad siempre duele, pero el dolor nos hace grandes, fuertes,y nos enseña a aprender, que es lo más importante, aprender de nosotros mismos y de los demás, aprender para no volver a equivocarnos.... o cómo mínimo, para aprender a no hacernos daño.
Pensar no es malo. "Desafortunado aquél que no sabe pensar, porque en el pensamiento, en la razón, está la base de la persona, persona cómo ser vivo e integral, capaz de llevar a cabo sus propios pensamientos, sus razonamientos..." by the little Mar.
¿sabías que la capacidad de pensar sobre el propio pensamiento (ejercicio conocido como la metacognición) es un indicador de madurez?? ¿Y que no todas las personas llegan a este nivel de desarrollo cognitivo?? Me encanta pensar sobre mis propios pensamientos, no únicamente porque me ayudo a mí misma, sino porque me permite crecer y re-descubrirme, re-descubrir mis sentimientos y mis emociones... ese es mi momento, y si me confieso, para mí es algo habitual y que aprendí a hacer cuándo era muy jovecita (es de las pocas cosas que me hacen sentir bien en esta vida).
A veces pienso que el mundo se me acaba; que nada tiene sentido, que no veo ese puntito de luz en el camino, y cuando siento que estoy al filo, paro, pienso, y respiro profundamente,... he aprendido a ver las partes positivas de los aspectos negativos de esta vida. Y ¿sabes qué? poquito a poco y, conmigo misma, aprendo a ser FELIZ! cuesta, sinceramente, pero lo logramos, porque somos fuertes, porque nos conocemos... porque somos nosotros mismos.
Sólo deseo que tú también lo aprendas....
MAR
ja espero la próxima "entrega"....
ResponderEliminar"xapó" per la valentia d'avocar davant els demés les teves cavòries, jo no tindria nassos...
Laura
jo he comencat tants blogs... pero els censuren a la Xina... moltes vegades no tens acces.... M'agrada llgir-te mes madur, mes obert ja que quan vomitem tot el que es dintre de nosaltres ens sentim millor... molt millor! Continua vomitant perque el teu vomit no fa pudor, al contrari, esta decorat de flors verdes que no existeixen al nostre mon de la realitat... Jo tambe estic enamorada de la lluna, encara que sigui dona...
ResponderEliminar