(Continuació...)
L’espera i el seu temps comença a reflectir-se a les cares dels que aquí estem. Es nota massa qui acaba d’arribar i qui ja fa estona que té mal al cul per culpa d’aquests seients de fusta tan incòmodes. Jo el tinc adormit; i fred, molt fred. També reflecteixen aquestes cares l’angoixa de l’espera. De l’espera i de l’ansietat per saber que tot ha anat bé.
Avui no he trobat ni una sola mirada que es creués amb la meva. Parlo de les mirades que hi ha a la sala d’espera. Dels que estan com jo, asseguts, impacients, acompanyant algú que està en algun quiròfan. Tret dels moments que vaig escrivint en aquesta llibreta, la que sempre m’acompanya arreu, la resta del temps m’hi fixo amb el que m’envolta. I amb els que m'envolten. Algunes persones, ben poques, comparteixen converses. Algunes altres llegeixen revistes. I dic revistes per no dir publicacions d’escombreries d’allò que diuen ‘del cor’. Cap ni una, però, llegeix un llibre. Ni una. Ni de paper, ni d’electrònic. M’horroritzo. Això si, la gran part resten hipnotitzats per la pantalla del seu mòbil. Aquesta pantalla que els té connectats al món, i al mateix temps els desconnecta totalment. Em faig creus, però no com abans. Al final un s’acostuma a veure aquests zombis tecnològics. No és nova aquesta addicció, i de fet, cada vegada és més estesa i més acceptada.
Trist, molt trist.
Em criden. Tot ha anat bé. Ara toca esperar a un altre lloc a que desperti.
© TOni CerVera, 2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario