“Moments que passen tan de pressa que quasi ni els assaboreixes. En realitat saps que sí ho fas, però vols més, molt més. I ho fas tan intensament que sembla que no hi hagi un demà. I abans d’acabar vols que torni a començar. I abans de marxar ja vols tornar. Xerrar i xerrar. Mirar i mirar. Sentir i sentir. És genial, la veritat. Somiar despert, complicitat, afinitat, il•lusió... no es pot demanar gaire més. Exacte, la qüestió és aquesta: no demanar res i gaudir de tot. No pensar en demà, ni tampoc en ahir. Només pensar en ara; i desitjant que no tingui data de caducitat.
L’estrany és que se’t fa molt complicat trobar paraules per expressar el que sents. I mira que se’t dóna molt bé trobar les paraules adients quan s’escau. Però amb ella és diferent; i és que ella és diferent.”
Això ho escrivia tot just un mes després d’haver-la conegut. O millor dit, tot just un mes després de posar-li cara. Feia dos mesos que xerràvem pels descosits. Avui he retrobat aquest escrit en una d’aquelles llibretes que acostumo a perdre i m’ha fet gràcia, molta gràcia. Com pot ser de diferent una vida quan et creues amb algú com ella.
© TOni CerVera, 2016
