Mostrando entradas con la etiqueta Retalls. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Retalls. Mostrar todas las entradas

miércoles, 11 de mayo de 2016

Gràcia, el barri. 11/05/2016.




Un altre cop a Gràcia. Un barri que m’encantava quan hi estudiava. Temps després però, em deixà d’agradar. Massificació, modernets i pèrdua de l’essència que havia conegut. Fa molt que no passejava pels seus carrers. Un ambient sempre peculiar que convida a observar pausadament. Allà, al carrer San Joaquim, vaig aprendre la tècnica fotogràfica. Una petita escola, un ambient familiar i un temps ben aprofitat. Un temps analògic llavors. Pensar, disparar i esperar; no com ara. Allà, també, vaig absorbir el tarannà del barri i de les seves gents. Els professors vivien allà mateix, a tocar de l’escola. Una parella d’argentins, adoptats pel barri i la ciutat, que sabien, i saben, transmetre la seva passió per la fotografia.

Avui he tornat a passejar, amb calma i sense pressa. Llibreta i càmera nova en mà. Observant i captant. M’he tornat a enamorar del lloc, ho reconec. He tornat a assaborir el plaer de no tenir pressa. He tornat a gaudir dels seus carrerons, de les seves places i de la seva gent de nou. No he trobat, però, una petita botiga de llibres de segona mà a la que acostumava a anar. Allà canviava novel•les de l’oest pel meu avi. Tot canvia i res és com era, però torna a tenir un cert encant.

Sempre és bo tornar on ja hem estat. El temps canvia la forma de mirar, i entendre, llocs que ja coneixem. Segurament no són els llocs que canvien del tot; som nosaltres que ja no som com érem. 

© TOni CerVera, 2016

jueves, 5 de mayo de 2016

El prostíbul dels perdons. 5/05/2016.


Perdó.

1 m. [LC] Acció de perdonar; l’efecte. El perdó d’una ofensa. El perdó dels nostres pecats. Demanar perdó. 
2 interj. [LC] Dispenseu.

Paraula que dóna carta blanca a qui la fa servir. Sí, carta blanca i llicència per destrossar. Una altra paraula prostituïda per afegir a la llista. I què n’és de llarga la llista de paraules prostituïdes! I amb el temps, cada cop es va ampliant més i més. Col•lecció de paraules buides d’ús habitual. Un bon títol per aquesta llista, la meva llista. Com la resta de paraules que formen la llista, de tant fer-la servir, a la lleugera per suposat, s'ha desgastat el seu valor. Ja no és el que era ni ho tornarà a ser. Ha perdut quasi del tot el seu significat. Aquell sentit absolut que tenia s'ha anat aigualint amb el pas del temps. Tant fa què fem o diem, tenim aquesta paraula comodí que tot ho vol arreglar. No és potser més fàcil mesurar què fem o diem que provar de corregir-ho amb una paraula després? Coses de la maduresa deu ser això de pensar abans d'actuar, o dir. Impulsivitat si, però amb seny; que un full arrugat mai tornarà a estar llis.

Encara, però, hi ha qui la fa servir de veritat i amb el cor.


© TOni CerVera, 2016

martes, 3 de mayo de 2016

ICAM, un lloc depriment.


27/08/2015.

Un altre cop a la mateixa sala. Sostre quadriculat on s’intercalen plaques blanques i panells de fluorescents. La meitat d’aquests no funcionen. L’espai és depriment; molt més que el fet de ser-hi. Suposo que això és exactament el que buscava l’interiorista d’aquest espai. Més que interiorista, torturador mental diria jo. Els colors són apagats, o més ben dit, descolorits pel pas del temps. Deu ser la crisi i els diners que es perden a les butxaques dels que manen en aquests llocs que deu fer que no hi quedin calés per pintar. Només destaquen en aquest escenari unes cadires d’un color ataronjat ben viu. Com una patada a l'entrecuixa. L’ambient que es respira és asfixiant. Es pot notar l’agonia de tothom qui espera aquí. Qui més qui menys s’hi juga quelcom. Si, t’ho jugues, per que els sobres, les donacions i els amics estan sempre presents en aquests despatxos. Tinc la sensació de saber què senten els animals en arribar a l’escorxador.

Posar ordre al cap i provar d’escriure aquí és força complicat. El soroll de tots els neguitosos caps pensant el pots sentir amb facilitat. Frustració, por i desesperança és el que més abunda. Cares desencaixades, dolgudes i tristes. Això és el que es pot veure aquí, i malauradament, viure.

Treballar a un lloc com aquest ha de ser una terrible forma d’apagar-se lentament. Almenys per algú com jo.

M’han cridat. Pit i collons, som’hi.



© TOni CerVera, 2016





domingo, 1 de mayo de 2016

Efímer. 06/08/2014.


I sense esperar-ho, et creues amb algú que és capaç de crear com tu ho fas. No en forma ni en volum, per que tu quasi no ho fas; però si en dosis de creativitat. I és quan les hores passen volant, i la conversa es fa molt i molt curta. Tothom, o quasi, té quelcom que ensenyar-te, i a tu t’encanta aprendre. Però avui el que realment importa és que pots col•laborar i així t’ho han demanat.

Un banc de pedra al mig d’un parc es transforma en una sala de reunions d’allò més fructífera. Juxtaposicions d’idees i formes que aconsegueixen encaixar en perfecte equilibri. I fins i tot podria resultar! Només d’imaginar-t’ho és excitant. Al cap les idees bullen, van i vénen, prenen mil formes diferents i agafen una velocitat supersònica. Això promet, i molt.
Primerament una col·laboració en un petit projecte, i després un llarg camí per recórrer.

Efímer. A vegades tot plegat és tan efímer que no dóna temps ni a començar.

© TOni CerVera, 2016

jueves, 28 de abril de 2016

Així va començar. 28/04/2016.


“Moments que passen tan de pressa que quasi ni els assaboreixes. En realitat saps que sí ho fas, però vols més, molt més. I ho fas tan intensament que sembla que no hi hagi un demà. I abans d’acabar vols que torni a començar. I abans de marxar ja vols tornar. Xerrar i xerrar. Mirar i mirar. Sentir i sentir. És genial, la veritat. Somiar despert, complicitat, afinitat, il•lusió... no es pot demanar gaire més. Exacte, la qüestió és aquesta: no demanar res i gaudir de tot. No pensar en demà, ni tampoc en ahir. Només pensar en ara; i desitjant que no tingui data de caducitat.

L’estrany és que se’t fa molt complicat trobar paraules per expressar el que sents. I mira que se’t dóna molt bé trobar les paraules adients quan s’escau. Però amb ella és diferent; i és que ella és diferent.”

Això ho escrivia tot just un mes després d’haver-la conegut. O millor dit, tot just un mes després de posar-li cara. Feia dos mesos que xerràvem pels descosits. Avui he retrobat aquest escrit en una d’aquelles llibretes que acostumo a perdre i m’ha fet gràcia, molta gràcia. Com pot ser de diferent una vida quan et creues amb algú com ella.


© TOni CerVera, 2016



martes, 26 de abril de 2016

Sky full of stars. 14/06/2014.


Sky full of the stars. Streets full of your shine.

Llevo días con la necesidad, casi enfermiza, de sentir poesía en mis venas. Por un motivo u otro, no hay forma de encontrar aquel flujo de palabras constantes y que tengan cierto contenido. Siempre fui muy ‘Lope’. Siempre fui muy espartano. Eso sí, sin reina ni reino. O eso creía yo. La verdad es que me he dado cuenta que mi reino soy yo y mi reina siempre está ahí. Aunque ahora sea más princesa que reina; y siempre sea así.

A cada paso que damos reestructuramos todo lo que habíamos construido. Aquello que en su momento creíamos inamovible. Demolemos para construir de nuevo. Arrasamos para volver a empezar; pero esta vez con experiencia. Así debe ser, y así lo tenemos que disfrutar. 

© TOni CerVera, 2016


domingo, 24 de abril de 2016

Apunts d'amor. 24/04/2016.


Amor a base de sospirs.
Gemecs de bon dia.
Escalfor de pell nua.
Malabarismes d’habitació.

Temps que no s’atura.
Moments que sumen.
Desentesos que uneixen.
Somnis en construcció.

Portals sense llum.
Dies que són curts.
Riures amb gust de vi.
Pau entre coixins.

Inspiració de carn i ossos.
Transcripcions impossibles.
Imatges que proven dir.
Paraules que no calen.

Musa ben trobada.

A tu, Moni.

© TOni CerVera, 2016

jueves, 21 de abril de 2016

Invictus. Victus. Gratias ago. 20/04/2016.


“Hay guerras que no puedes ganar. Por mucho que te empeñes es así. Pero es nuestro comportamiento en cada una de las batallas lo que nos hace ser lo que somos. Lo que somos en realidad, no lo que creemos ser. Que le pregunten a Leónidas en las Termópilas. Actitud señores, actitud. En un entorno tan hostil como el actual plagado de ‘Goliats’, inmerecidos hijos de estatus y carteras llenas heredadas sin esfuerzo alguno y, casi todos ellos, sin un ápice de piedad, todos somos ‘David’ en una constante lucha por sobrevivir. ¿Es fuerza? Lo dudo mucho. Muchas veces tan siquiera sabes de donde salen esas ganas para seguir adelante. Pero a pesar de todo, ahí están. Más bien es cuestión de valores y principios. Esos que algunos (aún) tenemos y que nos han inculcado, hemos aprendido y hemos hecho nuestros. Observo a mí alrededor y reconozco a héroes y heroínas. De los auténticos, y no a personajes de cómics y ficción, sino de los de carne y hueso que han salido a alzarse y a afrontar cada una de esas batallas que la vida les brinda gratuitamente. Y esos y esas que tanto han perdido y siguen ahí dándolo todo aún sin quedarles nada.

Debemos fijarnos más, quejarnos menos y tomar ejemplo.

¿Qué narices hago yo? ¿Qué narices he hecho yo? Pues simplemente ser fiel a mí mismo. Sí, eso es; y a quien no le guste, dos piedras. Sudor y lágrimas. Muchísimas lágrimas y mucho sudor frío. Ese será mi pobre legado a los que vienen detrás: no rendirse, no empequeñecerse, tener valores, luchar por los sueños, seguir adelante y saborear la vida.

Gracias. 

A ti, mi pequeña hermana. Por enseñarme tanto. Por darme ejemplo. Por hacer del mundo un lugar mejor. Por animarme. Por apoyarme. Por contagiarme de tu sonrisa a pesar de lo que te ha tocado vivir. Por estar cuando nadie más ha estado. Por ser mi confidente. Gracias.

A ti mi pequeña princesa. Por ser esa luz en la oscuridad. Por ser la inocencia incorrupta en un mundo podrido. Por enseñarme lo que es el amor incondicional. Por aguantarme. Por alegrarme cada día. Por abrazarme de esa manera. Por mirarme con esos ojos. Gracias.

A ti mi hermano, y a ti mi hermana. Por empujarme cuando hacía falta. Por echar ese cable cuando todo estaba roto. Por distraerme de la realidad. Por no juzgar y no preguntar. Por las risas. Por acompañarme. Por estar ahí. Gracias.

A vosotros mis padres. Que aunque no lo sepáis, mucho habéis hecho para inculcarme (inculcarnos) todos esos valores. Gracias.

A los que están y a los que han estado. A los que estuvieron y ya no están. A los que estarán. Gracias.

A mí. Porque a pesar de todo, siempre valió la pena llegar hasta aquí.”


Todo esto lo escribí un 8 de septiembre de 2015. Hace relativamente poco, pero al mismo tiempo parece que hace una eternidad. La relatividad del tiempo, que dicen. Hoy lo he buscado y rescatado de una de las libretas. He vuelto a ese lugar llamado CMAC, pistoletazo de salida de nuevos (aunque viejos) procesos judiciales. He recordado sensaciones, nervios, intranquilidad y malestar. Pero sólo he recordado esas sensaciones. Esta vez estoy muy tranquilo, muchísimo. Es mucho lo que he aprendido como para alterar mi paz por esas memeces. Una historia terminada con flecos interminables.

Valió la pena, por supuesto que valió la pena. Siempre vale la pena.


© TOni CerVera, 2016

miércoles, 20 de abril de 2016

En el metro. 26/05/2014.


Pocas veces sube uno al metro y encuentra a alguien escribiendo. A escribir en papel me refiero. Es algo raro de ver hoy en día. Pelo de color naranja, o mejor dicho, de un rojizo caoba en sus puntas degradando hasta llegar a un anaranjado chillón cerca de sus raíces. Ojos rasgados color cielo transparente. Piel clara casi nieve sin maquillaje. Rasgos perfilados como escuadra y cartabón. Libreta cuadriculada y bolígrafo bic negro. No observa a su alrededor, sólo escribe.

Yo sí observo mi alrededor a la par que escribo. Sólo caras pegadas a los móviles.

La “conectividad” de esos dispositivos, sin los que la gran mayoría no sabemos vivir, nos aísla cuál náufrago en medio del océano. Una diminuta pantalla, también conocida como la ventana que nos muestra y conecta al mundo, que resulta ser no más que una herramienta de autoaislamiento. A mí me recuerda a las anteojeras que se ponen a los equinos. Tampoco nos dejan ver lo que hay a nuestro alrededor.

Son viajes cortos. El metro no da para más. Pero lo suficientemente largos como para escribir unas cuantas líneas que después puedan ser algo más. Un apunte de ideas, un esbozo de reflexiones, un resumen de pensamientos. Siempre da, ese breve tiempo, para algo más. Pero supongo que es mucho más fácil no pensar, y dejar que esa, muy nuestra, pantalla piense por nosotros.

Esta tarde me invadía la pereza. Ahora me invade una cierta alegría por las sinergias en las que me he encontrado inmerso. Ya es seguro: absolutamente todo me marca una única dirección. Pisadas firmes y llenas de energía que me hacen recorrer, de nuevo, un camino que hace tiempo abandoné.

© TOni CerVera, 2016





miércoles, 13 de abril de 2016

És fàcil despistar-se pels carrerons. 11/02/2014.


Rambla del Raval. Sol que no escalfa a l’ombra d’un arbre. Terrasseta i cafè sense sucre. Cap dispers entre pensaments que van i venen. Al ben mig d’un huracà intern. Full en blanc i punta fina negre. Frenesí d’una ciutat que no s’atura mai. Tot just arrenca la Condal. I sents pau enmig d’aquest semi caos. Casualitats i causalitats. Visionar i fer-se realitat. Pas a pas ferm i, encara que a moments distret, segur de cap a on vas i on no et vols quedar.

Fa un temps que no saps d’on treus les forces; però encara et sobren. Aire fresc t’acarona, senyal que quelcom està succeint. Saps que el teu camí el fas tu i només tu. Ja no recorres part del que has transitat. Un preu relativament car, però ben pagat.

Tot passejant per carrerons desconeguts, res et sembla nou. Quan vas sense pressa, els detalls prenen protagonisme. Finestres, façanes, portes, racons... tot es magnifica. Detalls que construeixen records. Records que et transformen poc a poc.  I saps com t’agrada perdre’t per llocs desconeguts a la descoberta de més detalls.

Avui he recordat la d’hores i hores que he passat recorrent llocs que no coneixia a ciutats de països quasi desconeguts. Acabo d’arribar a una placeta en forma de jardí amagat i emmarcat per edificis al mig del barri. Ebullició hormonal en un ambient universitari. Facultat de periodisme crec, plena de ments curioses i mal•leables. Combinació de tranquil•litat i converses sordes per tot arreu. Quasi un ambient equilibrat per algú que només observa. Recordes quan eres jove; encara que ara t’hi sentis les sensacions eren ben diferents. Recordes també que allà on vagis sempre fas visita als campus universitaris, abans que a museus i biblioteques. No saps perquè, però són uns llocs que se’t fan molt agradables. Potser és la barreja de normes, llibertat, innocència, ideals i coneixements que es respira. ‘La Massana’; a la sortida veig una placa amb el nom.

Jo també em passava hores al campus imaginant i projectant una vida que va resultar ser força diferent. No pitjor, que consti. Temps fugit. Vivències que no es repeteixen. Experiències que evolucionen l’ànima. El que llavors vas ser, ja no has tornat a ser. Ara ets una versió millorada; com el vi, el bon vi. Almenys així ho sento. Però la base va ser sempre aquella.

Seguim passejant.

© TOni CerVera, 2016

jueves, 25 de febrero de 2016

El Clínic. II.


(Continuació...)

L’espera i el seu temps comença a reflectir-se a les cares dels que aquí estem. Es nota massa qui acaba d’arribar i qui ja fa estona que té mal al cul per culpa d’aquests seients de fusta tan incòmodes. Jo el tinc adormit; i fred, molt fred. També reflecteixen aquestes cares l’angoixa de l’espera. De l’espera i de l’ansietat per saber que tot ha anat bé.

Avui no he trobat ni una sola mirada que es creués amb la meva. Parlo de les mirades que hi ha a la sala d’espera. Dels que estan com jo, asseguts, impacients, acompanyant algú que està en algun quiròfan. Tret dels moments que vaig escrivint en aquesta llibreta, la que sempre m’acompanya arreu, la resta del temps m’hi fixo amb el que m’envolta. I amb els que m'envolten. Algunes persones, ben poques, comparteixen converses. Algunes altres llegeixen revistes. I dic revistes per no dir publicacions d’escombreries d’allò que diuen ‘del cor’. Cap ni una, però, llegeix un llibre. Ni una. Ni de paper, ni d’electrònic. M’horroritzo. Això si, la gran part resten hipnotitzats per la pantalla del seu mòbil. Aquesta pantalla que els té connectats al món, i al mateix temps els desconnecta totalment. Em faig creus, però no com abans. Al final un s’acostuma a veure aquests zombis tecnològics. No és nova aquesta addicció, i de fet, cada vegada és més estesa i més acceptada. 

Trist, molt trist. 

Em criden. Tot ha anat bé. Ara toca esperar a un altre lloc a que desperti.

© TOni CerVera, 2016

miércoles, 28 de octubre de 2015

Desorden de ideas. s/fecha.


(…)
Escucho las palabras que lleva el viento. Escucho los ecos que se pierden en el infinito. Escucho los silencios que nos dijimos y espero hablarte con los ojos.
(…)

Recorro mil calles para cruzarme con tu mirada. Paseo con la mano abierta esperando que me la agarres fuerte. Imagino mis dedos enredándose en tu pelo. Sueño respirarte y eso me deja sin aire. Imagino el sabor de tu boca y el susurro de tus gemidos. Y cada noche alzo la vista para ver tu reflejo en la Luna, aunque sé que te escondes al otro lado. Y mientras los minutos se hacen eternos, vomito en papel todas las palabras que te diría. Y del papel lo traslado a la infinidad de la red; a ese lugar dónde lo guardo todo para compartir con el anonimato de navegantes perdidos. Y cuando el sol se esconda, me perderé entre las sábanas añorando tropezarte. Y buscaré tu olor en la almohada. Y dibujaré en el aire todos los caminos que me ha enseñado tu cuerpo.

Pero sé que sólo me ves como a un espejismo. Y sé que soy un loco aventurero en busca de quimeras. Pero no me importa, porque donde hay espejismos, andan cercas realidades; y donde hay aventureros, hay interesantes caminos por recorrer.

Ya ves que no soy de copiar y pegar, sino de transcribir mis propios pensamientos. No quiero princesas con vestidos de seda, ni quiero cuentos de final de perdiz. No quiero etiquetas que definan la vida, ni relojes que dicten el paso del tiempo. He quemado muchas noches con amores de quita y pon, y he ahogado muchas penas en vaso de tubo. Ahora soy un corazón errante deseoso de latir de nuevo. Pero de latir lleno de locura, no de cordura.

Transitan por la calle miles de mujeres, hay mujeres en cualquier parte; pero es "ésa" a la que él quiere; "ésa", con su boca y sus ojos y sus palabras, "ésa" nada más. Y no puede buscarla porque sabe que para ella, él no es "ése". (Josefina Vicens, "El libro Vacío").

Y dime, ¿tú qué quieres? 

© TOni CerVera, 2015

lunes, 26 de octubre de 2015

Seamos. 26/10/2015


Eres.
Soy.
Somos.
Imaginamos.
Queremos.
Sólo un momento.
Somos.
Uno.
Eterno.
Mientras dure.
Siempre.
Miedo.
No.
Ya no.

Ahora.
Aquí.
Seamos.


© TOni CerVera, 2015

martes, 22 de septiembre de 2015

Carta a ti. 26/04/2013.


Dile que la vida coloca a cada uno en su lugar. Dile que cada persona deja unas marcas y algunas, cicatrices. Dile que el tiempo pasa para todos. Dile que te hizo pasar muchos infiernos, y que se lo agradeces. Dile que no se puede sembrar vacío y querer recoger flores. Dile que lo que se siembra se cosecha. Dile que los jardines se riegan, pero el de uno, no el de otros. Dile que tu sacrificio fue de corazón, no por compasión. Dile que las cosas nunca se hacen solas. Dile que las mentiras caducan con el tiempo. Dile que las realidades construidas con mentiras se desmoronan como castillos de naipes. Dile que a las personas se les mira a los ojos, no por encima del hombro. Dile que el respeto se gana, no se regala. Dile que la educación no la da una carrera, sino los actos que uno hace. Dile que no escupa veneno por la boca y espere alabanzas. Dile que no se abandona al fruto de un amor. Dile que la clase no la da la marca de su ropa ni el coche que conduce. Dile que la apariencia engaña pero tarde o temprano la personalidad la delata. Dile que no te eche las culpas de lo que hizo. Dile que no busque excusas que nadie cree. Dile que cada uno es responsable de sus actos. Dile que tenga el coraje de asumir lo que destruyó. Dile que la trataron mejor de lo que nunca mereció. Dile que sus palabras hace mucho que no valen nada. Dile que la maldad se la meta por donde le quepa. Dile que nunca se mereció a alguien como tú. Dile que la hipocresía no va contigo, ni con nosotros. Dile que ahora vives sin que te martiricen. Dile que la vulgaridad la elevó a la máxima expresión. Dile que a los niños se les educa, no se les compra. Dile que ahora eres feliz. Dile que ahora has aprendido a Vivir.

Y cuando acabes de decirle todo eso dale las gracias por abrirte los ojos, abrir tu jaula y darte alas para volar.

A mí sólo dime que no te irás otra vez.

Un hermano que te echaba de menos.


© TOni CerVera, 2015

lunes, 17 de agosto de 2015

Fugaç. 17/08/2015


Aquests darrers han estat dies que hom ha buscat al cel de nit un estel fugaç. Tot i que els núvols han jugat a fet i amagar amb els estels jo he pogut demanar el meu desig. No us el puc explicar, ja sabeu. Mentre mirava al cel estrellat em va venir una idea al cap, i no és més que la simil•litut existent entre aquell cel que observava i la nostra (o meva) vida. Podem imaginar fàcilment que cadascuna de les estrelles que veiem pot ser una persona que hi ha al nostre voltant. N’hi ha moltes, moltíssimes. N’hi ha que coneixem el nom. N’hi ha que brillen més que d’altres. N’hi ha d’un to lleugerament diferent a les altres. N’hi ha que ens captiven més que unes altres. I també n’hi ha alguna de fugaç. Doncs això és exactament el que passa amb les persones que hi ha al nostre voltant.

Llavors m’he posat a pensar en aquelles persones que s’han comportat com un estel fugaç a la meva vida... I vaja, ara que hi penso, la llista és ben llarga! I no parlo d’aquelles persones que un dia van deixar de brillar al nostre voltant i que continuen brillant amb molta força al nostre cor, no; sinó que parlo d’aquelles persones que van brillar més o menys intensament durant un període molt concret de la nostra vida i que es van esfumar com un estel fugaç. I jo pregunto: Recordem a tota aquella “persona fugaç” amb qui ens hem creuat? Segur? Segur del tot? No ho sé pas jo... Suposo que el mecanisme de la memòria dins el cap de cadascú funciona de manera completament diferent i que aquesta s’encarrega d’esborrar o canviar part dels records que tenim. Jo, per sort o per desgràcia, tinc una memòria molt sel•lectiva. Això fa que no recordi coses que per mi no són gens importants (que no vol dir que per algú altre ho siguin), i en canvi si que recordo coses que sembla mentida que les pugui recordar. Fins i tot recordo coses dels primers anys de la meva infància! Perdoneu, que em desvio del tema sobre el que reflexionava. Si et pares a pensar, en un moment donat de la teva existència segur que recordes algú que va brillar amb molta intensitat. Si fas una mica més d’esforç, ben segur ets capaç de recordar els moments compartits i fins i tot les converses que veu tenir. I ara on és aquesta “persona fugaç”? Realment crec que tant fa. Poca importància té on pari aquest “fugaç”. Ja va complir la seva missió al seu moment vers tu. Hi hauran altres estels fugaços quan mirem en un futur al cel, de la mateixa manera que hi hauran altres persones fugaces que es creuaran amb nosaltres. Així ha sigut, així és i així serà. I aquest fet sempre moldejarà una mica la forma del què-i-com som a cada moment de la nostra vida.

Tanmateix hi ha altres estels que no són pas fugaços, sinó que un cop comencen a brillar es transformen en un sol que ens il•lumina. La nostra galàxia n’està plena d’aquests, igual que el nostre voltant de persones així. Aquests sempre hi són, en més o menys distància, però hi són.

I tu, seràs un estel fugaç? O seràs un sol que es queda per il•luminar-me?

© TOni CerVera, 2015

sábado, 19 de julio de 2014

Trocets. 07/10/2013.


Tinc una paret al despatx plena de retalls. Escrits, dibuixos, fotos, postals… de tot i força. Enganxat a un suro i a la paret. Sense ordre. Petits trocets de moments viscuts i que em transmeten quelcom d’especial. Sembla mentida que podem resumir una gran part de nosaltres mateixos fixant-nos en petits troços de paper.
D’entre tots aquests trocets hi ha una cosa que cada cop que alço el cap hi clavo la vista: una dedicatoria de la meva princesa.

I és que unes paraules dites amb el cor, sempre et donen una bona empenta. Passi el que passi. I són costums que hem perdut.

© TOni CerVera, 2014

miércoles, 11 de junio de 2014

Ràbia. 11/06/2014.


Canalitzar depèn quines emocions és del tot un gran exercici d’autocontrol. Per suposat que al llarg del temps hom va recopilant un munt d’eines que ajuden a gestionar, quasi, qualsevol situació. Però com he dit, només quasi. Per que hi ha dies que podries explotar com una bomba atòmica i arrasar tot el que t’envolta. Potser de vegades ens tornem un cos inert, deixant que s’apagui el foc que s’encén dins nostre.

Avui millor deixar d’escriure...

© TOni CerVera, 2014

jueves, 6 de febrero de 2014

37/365. Oda a una foto. 17/01/2014.


El negativo de un cielo estrellado; tu espalda. Salpicada de puntos suspensivos; leerlos. Entender las sendas que muestran; seguirlas. Perderse en un mapa infinito; momentos. Captar uno de ellos; fotaza....

*dedicado a la foto de una amiga

© TOni CerVera, 2014

36/365. Mirar-te. 05/02/2014.


Ho confesso: m’agrada veure’t dormir. M’agrada l’expressió del teu rostre mentre passeges entre somnis. Em pregunto que estarà passant al teu particular món oníric. No saps com m’agradaria passejar-me amb tu. M’agrada escoltar com respires; lenta i pausadament. M’agrada tocar-te el cabell sense que t’adonis. M’agrada fer-te carícies per l’esquena en forma de dibuixos. M’agrada agafar-te la mà i que no la deixis anar.

Seure al costat del llit i contemplar-te, tot un espectacle per mi. No ho saps, però ho faig sempre que puc. Em produeixes insomni fins i tot quan dorms. M'agrada.

Encara que el que més m’agrada és la cara que fas quan despertes i em mires.

Tinc sort. Ho sé.

© TOni CerVera, 2014

35/365. En otra vida. 04/02/2014.


Deambulaba hace tiempo de antro en antro. Me ahogaba en la profundidad de un vaso largo. Buscando nuevas musas entre el hielo del combinado. Queriéndome enamorar de bellezas en penumbra. Bailando al ritmo del alcohol y a destiempo de la música. Riéndome de mi propia vergüenza. Interpretando el papel de un Don Juan de las noches. Maquillado de sonrisas forzadas. Observando atento un mundo desenfocado. Abrazando cuerpos que no recuerdo. Descargando un amor androgenal. Despertando en lugares desconocidos. Huyendo sin hacer ruido. Intentando no recordar nada.

Así creía quemar las noches y matar recuerdos. Pero sólo me mataba a mí y me quemaba el alma.

Pero eso fue en otra vida.

© TOni CerVera, 2014