REFLEXIONS DES DEL MÉS ENLLÀ.No pateixis pel títol. No és quelcom que em passi pel cap. Ja no importa si físicament estic aquí. No importa per que per dins ja estic mort. Fa un temps, un amic em deia que un cop li van trencar el cor i que mai més li tornarien a fer. Fa uns dies tú em deies que el teu cor està destrossat i que ja no podia més. El cor, és algo que ens poden destrossar milers de vegades durant la nostra vida. A diferents intensitats però; però és quelcom inevitable i que es repetirà. Allò que si que no és curable o que no pots reemplaçar per res, és la vida. I no només parlo de la vida a nivell físic. Jo he perdut la meva vida. M’han donat la vida i me l’han robat. Assumeixo la meva culpa i responsabilitat en aquest procés. Vaig renéixer el 10 de febrer de 2007. A la fi em sentia lliure per començar a viure el meu somni. Vaig morir el 13 de febrer del present. Dos anys i 3 dies. En realitat, a finals de maig del passat, vaig entrar en coma. I ha estat un coma irreversible que no he pogut superar. ¿Ha valgut la pena? I tant. Realment crec que si. Només he volgut viure un somni. El meu somni. Però ha sigut massa dur despertar. I molt més dur el mirar més enllà i veure que teu somni ja no hi és. Saps? Moltes vegades he dit que a l’edat de Crist moriria crucificat. Ha estat molt pitjor. Però com el fènix; renaixeré de nou d’entre les cendres. Per que soc fort.
Sento molt aquesta vomitera. Una vomitera que suposo només una persona serà capaç d’entendre.
Tot va començar amb unes paraules sobre uns fulls de paper. I acabarà igual. Com “años a...”, vomitar sobre un full de paper per buidar el que hi ha dins teu.
M’agradaria dir tantes coses. M’agradaria explicar tantes altres. Però potser tinc ara mateix poques forces per poder expressar tot el que m’agradaria i amb prou feines soc capaç d’aguantar aquest bolígraf amb la mà.
Dius que el meu karma (o com s’escrigui) està carregat negativament des de fa molt temps. Encara recordo els dies que podia notar la llum blanca al meu voltant. Sóc fort. Sempre ho he estat. La vida m’ha ensenyat a ser-ho. A base de pals. No és energia negativa el que m’envolta. És un embolcall quasi hermètic per protegir el poc que queda de mi.
La meua màxima sempre ha sigut la mateixa. Viure una vida plena de màgia. Una vida on cada dia fos especial. Per que cada dia comença una vida. I ho he provat. Tú ho saps molt bé. I he pogut viure així durant un temps. Increïble. Només les persones que hagin sentit aquesta sensació algun cop a la seua vida poden dir que han viscut. Jo he viscut. Ple de màgia. Ple d’il•lusions. Ple de vida. Al costat del meu somni. Al costat del meu Zahir...
Però ara ja no queda res de tot això. Cada individu necessita un procés per desenvolupar-se com a tal. Per poder florir en essència, s’ha de lluitar pas a pas per aconseguir-ho. És un procés ple de dificultats. Aquest teu procés, el procés de mon Zahir, és el que m’ha ant desgastant, anul•lant i matant poc a poc. Però sempre han pogut més les ganes de voler experimentar, sentir, respirar i viure plenament l’essència de mon Zahir que tot el mal que he sentit dins meu. No és pretensió de retreure quelcom viscut. No vull retreure res del que hem viscut. No. Però els resets no existeixen. No. No hi ha res absolut. Les persones es fan gràcies a les experiències i vivències que van acumulant al llarg de la seua vida. És el cúmul d’aquestes experiències que ens fan actuar de la forma que ho fem en cadascuna de les situacions que hem d’afrontar.
M’alegra moltíssim que a la fi he pogut sentir la teua essència. M’alegra molt veure com ara mateix ets una persona capaç de fer tot allò que et proposis. Sense pors. El que em sap greu és que per arribar aquest punt hagis d’haver rebut tants pals i tan dolor en tant poc temps. No pateixis per això. El dolor passarà. El cor cicatritzarà. I tornaràs a sentir els seus batecs. No diguis que potser el tancaràs per sempre. No podries ser tu mateix si no deixes que el cor bategui. No parlo per mi. Si per l’experiència que m’ha tocat viure. Parlo com amic. Uns amics que no es demanaven res... i quan ho van fer, s’han matat.
Perdona tot el desordre d’aquesta vomitera. És dijous. I el pròxim cap de setmana serà dur. Dur com cada dia. Ara mateix necessito fer el que no he fet durant molt de temps. Per por suposo. No m’he escoltat. Ni he escoltat. Ni a mi. Ni a la persona que estimo. Com tú, en els darrers quatre mesos m’he anat tancant. Tant, que quasi he deixat de sentir. Necessitava no sentir ho meravellós que és sentir-te. Necessitava no sentir del tot la màgia que em transmets. Necessitava no sentir, per que l’endemà ja no hi erets. O potser si que hi erets; però jo no he volgut entendre. Fins ara.
Ara mateix ens entenem com mai ho hem fet. Però això entenc perfectament que ara mateix tanquis hermèticament el cor per no sentir. Jo també ho he fet. Et podria dir aquella paraula de tres lletres que només nosaltres coneixem. La paraula que resumeix tot allò que es pot sentir. Però és quelcom que ja saps.
Ets tan i tan especial. I jo també ho soc. Suposo que això és també part de la nostra desgràcia. Somiadors. Uns somiadors que han de viure en un món real. No deixis mai de somiar. Encara que a vegades es desitgi no fer-ho mai més.
No es pot deixar de somiar quan els somni formen part de tú. Jo no ho faré mai.
I continuaré mirant cada nit al cel, per perdre’m a la meua lluna.
