Mostrando entradas con la etiqueta Reflexions. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Reflexions. Mostrar todas las entradas

miércoles, 11 de mayo de 2016

Gràcia, el barri. 11/05/2016.




Un altre cop a Gràcia. Un barri que m’encantava quan hi estudiava. Temps després però, em deixà d’agradar. Massificació, modernets i pèrdua de l’essència que havia conegut. Fa molt que no passejava pels seus carrers. Un ambient sempre peculiar que convida a observar pausadament. Allà, al carrer San Joaquim, vaig aprendre la tècnica fotogràfica. Una petita escola, un ambient familiar i un temps ben aprofitat. Un temps analògic llavors. Pensar, disparar i esperar; no com ara. Allà, també, vaig absorbir el tarannà del barri i de les seves gents. Els professors vivien allà mateix, a tocar de l’escola. Una parella d’argentins, adoptats pel barri i la ciutat, que sabien, i saben, transmetre la seva passió per la fotografia.

Avui he tornat a passejar, amb calma i sense pressa. Llibreta i càmera nova en mà. Observant i captant. M’he tornat a enamorar del lloc, ho reconec. He tornat a assaborir el plaer de no tenir pressa. He tornat a gaudir dels seus carrerons, de les seves places i de la seva gent de nou. No he trobat, però, una petita botiga de llibres de segona mà a la que acostumava a anar. Allà canviava novel•les de l’oest pel meu avi. Tot canvia i res és com era, però torna a tenir un cert encant.

Sempre és bo tornar on ja hem estat. El temps canvia la forma de mirar, i entendre, llocs que ja coneixem. Segurament no són els llocs que canvien del tot; som nosaltres que ja no som com érem. 

© TOni CerVera, 2016

jueves, 5 de mayo de 2016

El prostíbul dels perdons. 5/05/2016.


Perdó.

1 m. [LC] Acció de perdonar; l’efecte. El perdó d’una ofensa. El perdó dels nostres pecats. Demanar perdó. 
2 interj. [LC] Dispenseu.

Paraula que dóna carta blanca a qui la fa servir. Sí, carta blanca i llicència per destrossar. Una altra paraula prostituïda per afegir a la llista. I què n’és de llarga la llista de paraules prostituïdes! I amb el temps, cada cop es va ampliant més i més. Col•lecció de paraules buides d’ús habitual. Un bon títol per aquesta llista, la meva llista. Com la resta de paraules que formen la llista, de tant fer-la servir, a la lleugera per suposat, s'ha desgastat el seu valor. Ja no és el que era ni ho tornarà a ser. Ha perdut quasi del tot el seu significat. Aquell sentit absolut que tenia s'ha anat aigualint amb el pas del temps. Tant fa què fem o diem, tenim aquesta paraula comodí que tot ho vol arreglar. No és potser més fàcil mesurar què fem o diem que provar de corregir-ho amb una paraula després? Coses de la maduresa deu ser això de pensar abans d'actuar, o dir. Impulsivitat si, però amb seny; que un full arrugat mai tornarà a estar llis.

Encara, però, hi ha qui la fa servir de veritat i amb el cor.


© TOni CerVera, 2016

martes, 3 de mayo de 2016

ICAM, un lloc depriment.


27/08/2015.

Un altre cop a la mateixa sala. Sostre quadriculat on s’intercalen plaques blanques i panells de fluorescents. La meitat d’aquests no funcionen. L’espai és depriment; molt més que el fet de ser-hi. Suposo que això és exactament el que buscava l’interiorista d’aquest espai. Més que interiorista, torturador mental diria jo. Els colors són apagats, o més ben dit, descolorits pel pas del temps. Deu ser la crisi i els diners que es perden a les butxaques dels que manen en aquests llocs que deu fer que no hi quedin calés per pintar. Només destaquen en aquest escenari unes cadires d’un color ataronjat ben viu. Com una patada a l'entrecuixa. L’ambient que es respira és asfixiant. Es pot notar l’agonia de tothom qui espera aquí. Qui més qui menys s’hi juga quelcom. Si, t’ho jugues, per que els sobres, les donacions i els amics estan sempre presents en aquests despatxos. Tinc la sensació de saber què senten els animals en arribar a l’escorxador.

Posar ordre al cap i provar d’escriure aquí és força complicat. El soroll de tots els neguitosos caps pensant el pots sentir amb facilitat. Frustració, por i desesperança és el que més abunda. Cares desencaixades, dolgudes i tristes. Això és el que es pot veure aquí, i malauradament, viure.

Treballar a un lloc com aquest ha de ser una terrible forma d’apagar-se lentament. Almenys per algú com jo.

M’han cridat. Pit i collons, som’hi.



© TOni CerVera, 2016





domingo, 1 de mayo de 2016

Efímer. 06/08/2014.


I sense esperar-ho, et creues amb algú que és capaç de crear com tu ho fas. No en forma ni en volum, per que tu quasi no ho fas; però si en dosis de creativitat. I és quan les hores passen volant, i la conversa es fa molt i molt curta. Tothom, o quasi, té quelcom que ensenyar-te, i a tu t’encanta aprendre. Però avui el que realment importa és que pots col•laborar i així t’ho han demanat.

Un banc de pedra al mig d’un parc es transforma en una sala de reunions d’allò més fructífera. Juxtaposicions d’idees i formes que aconsegueixen encaixar en perfecte equilibri. I fins i tot podria resultar! Només d’imaginar-t’ho és excitant. Al cap les idees bullen, van i vénen, prenen mil formes diferents i agafen una velocitat supersònica. Això promet, i molt.
Primerament una col·laboració en un petit projecte, i després un llarg camí per recórrer.

Efímer. A vegades tot plegat és tan efímer que no dóna temps ni a començar.

© TOni CerVera, 2016

jueves, 28 de abril de 2016

Així va començar. 28/04/2016.


“Moments que passen tan de pressa que quasi ni els assaboreixes. En realitat saps que sí ho fas, però vols més, molt més. I ho fas tan intensament que sembla que no hi hagi un demà. I abans d’acabar vols que torni a començar. I abans de marxar ja vols tornar. Xerrar i xerrar. Mirar i mirar. Sentir i sentir. És genial, la veritat. Somiar despert, complicitat, afinitat, il•lusió... no es pot demanar gaire més. Exacte, la qüestió és aquesta: no demanar res i gaudir de tot. No pensar en demà, ni tampoc en ahir. Només pensar en ara; i desitjant que no tingui data de caducitat.

L’estrany és que se’t fa molt complicat trobar paraules per expressar el que sents. I mira que se’t dóna molt bé trobar les paraules adients quan s’escau. Però amb ella és diferent; i és que ella és diferent.”

Això ho escrivia tot just un mes després d’haver-la conegut. O millor dit, tot just un mes després de posar-li cara. Feia dos mesos que xerràvem pels descosits. Avui he retrobat aquest escrit en una d’aquelles llibretes que acostumo a perdre i m’ha fet gràcia, molta gràcia. Com pot ser de diferent una vida quan et creues amb algú com ella.


© TOni CerVera, 2016



martes, 26 de abril de 2016

Sky full of stars. 14/06/2014.


Sky full of the stars. Streets full of your shine.

Llevo días con la necesidad, casi enfermiza, de sentir poesía en mis venas. Por un motivo u otro, no hay forma de encontrar aquel flujo de palabras constantes y que tengan cierto contenido. Siempre fui muy ‘Lope’. Siempre fui muy espartano. Eso sí, sin reina ni reino. O eso creía yo. La verdad es que me he dado cuenta que mi reino soy yo y mi reina siempre está ahí. Aunque ahora sea más princesa que reina; y siempre sea así.

A cada paso que damos reestructuramos todo lo que habíamos construido. Aquello que en su momento creíamos inamovible. Demolemos para construir de nuevo. Arrasamos para volver a empezar; pero esta vez con experiencia. Así debe ser, y así lo tenemos que disfrutar. 

© TOni CerVera, 2016


jueves, 21 de abril de 2016

Invictus. Victus. Gratias ago. 20/04/2016.


“Hay guerras que no puedes ganar. Por mucho que te empeñes es así. Pero es nuestro comportamiento en cada una de las batallas lo que nos hace ser lo que somos. Lo que somos en realidad, no lo que creemos ser. Que le pregunten a Leónidas en las Termópilas. Actitud señores, actitud. En un entorno tan hostil como el actual plagado de ‘Goliats’, inmerecidos hijos de estatus y carteras llenas heredadas sin esfuerzo alguno y, casi todos ellos, sin un ápice de piedad, todos somos ‘David’ en una constante lucha por sobrevivir. ¿Es fuerza? Lo dudo mucho. Muchas veces tan siquiera sabes de donde salen esas ganas para seguir adelante. Pero a pesar de todo, ahí están. Más bien es cuestión de valores y principios. Esos que algunos (aún) tenemos y que nos han inculcado, hemos aprendido y hemos hecho nuestros. Observo a mí alrededor y reconozco a héroes y heroínas. De los auténticos, y no a personajes de cómics y ficción, sino de los de carne y hueso que han salido a alzarse y a afrontar cada una de esas batallas que la vida les brinda gratuitamente. Y esos y esas que tanto han perdido y siguen ahí dándolo todo aún sin quedarles nada.

Debemos fijarnos más, quejarnos menos y tomar ejemplo.

¿Qué narices hago yo? ¿Qué narices he hecho yo? Pues simplemente ser fiel a mí mismo. Sí, eso es; y a quien no le guste, dos piedras. Sudor y lágrimas. Muchísimas lágrimas y mucho sudor frío. Ese será mi pobre legado a los que vienen detrás: no rendirse, no empequeñecerse, tener valores, luchar por los sueños, seguir adelante y saborear la vida.

Gracias. 

A ti, mi pequeña hermana. Por enseñarme tanto. Por darme ejemplo. Por hacer del mundo un lugar mejor. Por animarme. Por apoyarme. Por contagiarme de tu sonrisa a pesar de lo que te ha tocado vivir. Por estar cuando nadie más ha estado. Por ser mi confidente. Gracias.

A ti mi pequeña princesa. Por ser esa luz en la oscuridad. Por ser la inocencia incorrupta en un mundo podrido. Por enseñarme lo que es el amor incondicional. Por aguantarme. Por alegrarme cada día. Por abrazarme de esa manera. Por mirarme con esos ojos. Gracias.

A ti mi hermano, y a ti mi hermana. Por empujarme cuando hacía falta. Por echar ese cable cuando todo estaba roto. Por distraerme de la realidad. Por no juzgar y no preguntar. Por las risas. Por acompañarme. Por estar ahí. Gracias.

A vosotros mis padres. Que aunque no lo sepáis, mucho habéis hecho para inculcarme (inculcarnos) todos esos valores. Gracias.

A los que están y a los que han estado. A los que estuvieron y ya no están. A los que estarán. Gracias.

A mí. Porque a pesar de todo, siempre valió la pena llegar hasta aquí.”


Todo esto lo escribí un 8 de septiembre de 2015. Hace relativamente poco, pero al mismo tiempo parece que hace una eternidad. La relatividad del tiempo, que dicen. Hoy lo he buscado y rescatado de una de las libretas. He vuelto a ese lugar llamado CMAC, pistoletazo de salida de nuevos (aunque viejos) procesos judiciales. He recordado sensaciones, nervios, intranquilidad y malestar. Pero sólo he recordado esas sensaciones. Esta vez estoy muy tranquilo, muchísimo. Es mucho lo que he aprendido como para alterar mi paz por esas memeces. Una historia terminada con flecos interminables.

Valió la pena, por supuesto que valió la pena. Siempre vale la pena.


© TOni CerVera, 2016

miércoles, 20 de abril de 2016

En el metro. 26/05/2014.


Pocas veces sube uno al metro y encuentra a alguien escribiendo. A escribir en papel me refiero. Es algo raro de ver hoy en día. Pelo de color naranja, o mejor dicho, de un rojizo caoba en sus puntas degradando hasta llegar a un anaranjado chillón cerca de sus raíces. Ojos rasgados color cielo transparente. Piel clara casi nieve sin maquillaje. Rasgos perfilados como escuadra y cartabón. Libreta cuadriculada y bolígrafo bic negro. No observa a su alrededor, sólo escribe.

Yo sí observo mi alrededor a la par que escribo. Sólo caras pegadas a los móviles.

La “conectividad” de esos dispositivos, sin los que la gran mayoría no sabemos vivir, nos aísla cuál náufrago en medio del océano. Una diminuta pantalla, también conocida como la ventana que nos muestra y conecta al mundo, que resulta ser no más que una herramienta de autoaislamiento. A mí me recuerda a las anteojeras que se ponen a los equinos. Tampoco nos dejan ver lo que hay a nuestro alrededor.

Son viajes cortos. El metro no da para más. Pero lo suficientemente largos como para escribir unas cuantas líneas que después puedan ser algo más. Un apunte de ideas, un esbozo de reflexiones, un resumen de pensamientos. Siempre da, ese breve tiempo, para algo más. Pero supongo que es mucho más fácil no pensar, y dejar que esa, muy nuestra, pantalla piense por nosotros.

Esta tarde me invadía la pereza. Ahora me invade una cierta alegría por las sinergias en las que me he encontrado inmerso. Ya es seguro: absolutamente todo me marca una única dirección. Pisadas firmes y llenas de energía que me hacen recorrer, de nuevo, un camino que hace tiempo abandoné.

© TOni CerVera, 2016





miércoles, 13 de abril de 2016

És fàcil despistar-se pels carrerons. 11/02/2014.


Rambla del Raval. Sol que no escalfa a l’ombra d’un arbre. Terrasseta i cafè sense sucre. Cap dispers entre pensaments que van i venen. Al ben mig d’un huracà intern. Full en blanc i punta fina negre. Frenesí d’una ciutat que no s’atura mai. Tot just arrenca la Condal. I sents pau enmig d’aquest semi caos. Casualitats i causalitats. Visionar i fer-se realitat. Pas a pas ferm i, encara que a moments distret, segur de cap a on vas i on no et vols quedar.

Fa un temps que no saps d’on treus les forces; però encara et sobren. Aire fresc t’acarona, senyal que quelcom està succeint. Saps que el teu camí el fas tu i només tu. Ja no recorres part del que has transitat. Un preu relativament car, però ben pagat.

Tot passejant per carrerons desconeguts, res et sembla nou. Quan vas sense pressa, els detalls prenen protagonisme. Finestres, façanes, portes, racons... tot es magnifica. Detalls que construeixen records. Records que et transformen poc a poc.  I saps com t’agrada perdre’t per llocs desconeguts a la descoberta de més detalls.

Avui he recordat la d’hores i hores que he passat recorrent llocs que no coneixia a ciutats de països quasi desconeguts. Acabo d’arribar a una placeta en forma de jardí amagat i emmarcat per edificis al mig del barri. Ebullició hormonal en un ambient universitari. Facultat de periodisme crec, plena de ments curioses i mal•leables. Combinació de tranquil•litat i converses sordes per tot arreu. Quasi un ambient equilibrat per algú que només observa. Recordes quan eres jove; encara que ara t’hi sentis les sensacions eren ben diferents. Recordes també que allà on vagis sempre fas visita als campus universitaris, abans que a museus i biblioteques. No saps perquè, però són uns llocs que se’t fan molt agradables. Potser és la barreja de normes, llibertat, innocència, ideals i coneixements que es respira. ‘La Massana’; a la sortida veig una placa amb el nom.

Jo també em passava hores al campus imaginant i projectant una vida que va resultar ser força diferent. No pitjor, que consti. Temps fugit. Vivències que no es repeteixen. Experiències que evolucionen l’ànima. El que llavors vas ser, ja no has tornat a ser. Ara ets una versió millorada; com el vi, el bon vi. Almenys així ho sento. Però la base va ser sempre aquella.

Seguim passejant.

© TOni CerVera, 2016

domingo, 20 de marzo de 2016

Primavera. 20/03/2016


¿Es una media verdad una mentira? Seguramente. ¿Es una media mentira una verdad? En absoluto. Y esas a las que llamamos mentiras piadosas, ¿son menos mentira? Ni de lejos; una mentira es siempre una mentira.

Somos esclavos de lo que decimos; obvio. Pero, ¿no somos aún más esclavos de lo que callamos? Discutible. Callar para salvar. Salvar para callar. Condenados por lo dicho. Sentenciados por lo callado. Náufragos de medias verdades. Ahogados en un mar de silencios. Días de añoranzas. Compañías de carnaval. Máscaras de humo. Trapecistas sin red.

Caída libre. 

Reflote.

Papel y pluma.

Primavera que la sangre altera; y los pensamientos también.

Bendito caos.

© TOni CerVera, 2016

jueves, 25 de febrero de 2016

El Clínic. II.


(Continuació...)

L’espera i el seu temps comença a reflectir-se a les cares dels que aquí estem. Es nota massa qui acaba d’arribar i qui ja fa estona que té mal al cul per culpa d’aquests seients de fusta tan incòmodes. Jo el tinc adormit; i fred, molt fred. També reflecteixen aquestes cares l’angoixa de l’espera. De l’espera i de l’ansietat per saber que tot ha anat bé.

Avui no he trobat ni una sola mirada que es creués amb la meva. Parlo de les mirades que hi ha a la sala d’espera. Dels que estan com jo, asseguts, impacients, acompanyant algú que està en algun quiròfan. Tret dels moments que vaig escrivint en aquesta llibreta, la que sempre m’acompanya arreu, la resta del temps m’hi fixo amb el que m’envolta. I amb els que m'envolten. Algunes persones, ben poques, comparteixen converses. Algunes altres llegeixen revistes. I dic revistes per no dir publicacions d’escombreries d’allò que diuen ‘del cor’. Cap ni una, però, llegeix un llibre. Ni una. Ni de paper, ni d’electrònic. M’horroritzo. Això si, la gran part resten hipnotitzats per la pantalla del seu mòbil. Aquesta pantalla que els té connectats al món, i al mateix temps els desconnecta totalment. Em faig creus, però no com abans. Al final un s’acostuma a veure aquests zombis tecnològics. No és nova aquesta addicció, i de fet, cada vegada és més estesa i més acceptada. 

Trist, molt trist. 

Em criden. Tot ha anat bé. Ara toca esperar a un altre lloc a que desperti.

© TOni CerVera, 2016

miércoles, 24 de febrero de 2016

El Clínic. I.


Als peus, mosaic de granit blau turquesa esquitxat de negre. Els passadissos, llargs; tant llargs que no veus on acaben. Aquest fet et permet observar amb deteniment a qualsevol que els recorri. I en això tinc un màster. 

El d’avui és el guió repetit d’ara fa uns mesos. Quasi exacte.

El temps en aquest llocs s’alentitza exasperadament. Els minuts no es mesuren igual dins i fora d’aquest edifici. I molt menys les hores. En moments així entenem exactament que vol dir allò de la relativitat del temps.

El blanc de les parets fa menys desagradable el lloc i, sobretot, la neguitosa espera. Aquest passadís en concret és recorregut per un aire ben fresquet que es cola per les portes automàtiques que ens separen del pati exterior. Fred que va calant fins els ossos.

El sostre és d’allò més depriment. Plaques quadrades de guix blanc. Llises i lletges. Taulell d’escacs sense negre sobre els nostres caps. Nosaltres, peons que van amunt i avall sense regles de joc. I jo aquí, llibreta en mà, sense poder parar d’escriure. Tampoc vull. És un bon exercici de distracció i de desconnexió.

Avui m’he estat fixant en els mitjons de les persones que seien al meu voltant. Altres que, com jo, també esperen notícies d’algun metge sortint de quiròfan. Els mitjons, segur, diuen molt de la personalitat de qui els porta. L’essència està a l’interior, ja ho sabem; però el continent i com l’engalanem diu molt més de nosaltres del que imaginem. El continent, i tot el que hi posem a sobre, és clar.

Els meus són de ratlles amples, blanques i negres. Per res conjuntats amb el calçat esportiu color plata i marró que duc. Els més divertits que he vist avui eren verds gespa amb rombes vermells i blaus. “Olé tu!”, he pensat, tot i que la resta de vestimenta era ben bé a joc dels mitjons. Divertit i diferent.

Continuarà...

© TOni CerVera, 2016

domingo, 31 de enero de 2016

Fràgil. 30/01/2016


Fràgil.

No ho sembla però és fràgil. Fràgil com un castell fet de vidre. Trencadís. D'una bellesa transparent, imponent i magnetitzant; però fràgil. I no ho saps, però les teves paraules són un martell. Un martell contundent que colpeja sec. No te n'adones, però el teu martell destrossa aquest castell que et meravella. Sense voler.

Fràgil i forta. Si, també és forta. Molt més del que imagines. Ha aprés a recollir i col·locar els bocins del seu castell. Ha aprés a reconstruir les parets malmeses pels martells. Ha aprés a sobreviure al cop sord de les teves paraules. I dels altres. Ha aprés a enfortir la seva fragilitat.

A mi em va captivar. Molt abans que creuéssim les mirades. No és la bellesa que puc contemplar, que és innocent, imperfecta i natural. Fascinant és el que amaga el seu interior i poc a poc em mostra. Captivat, sorprès i enamorat. Com mai.

Mesura el teu martell de paraules. Omple't de goig dels moments compartits. Assaboreix el present que no sabies si era un futur.

Fràgil. Innocent. Forta. Transparent. Ferida. Viva. Preciosa. Delicada. Única. Màgica. Estimada.

Així és ella.


© TOni CerVera, 2016

martes, 19 de enero de 2016

Reflexions de nit. 10/02/2014.


Encara que hom sàpiga on vol anar i com anar-hi, és molt fàcil perdre el rumb, despistar-se i deixar-se captivar pels petits grans plaers que t’envolten.
I ella té raó el 90% de les vegades que em posa en preavís. Sempre em cuida, i jo la cuido. El problema és que per culpa del 10% de les vegades que no té raó, i sobretot per culpa meva, jo em perdo el 100% de les vegades. Aprenent que diem per excusar-nos.

(...)

Ja fa dies que està passant quelcom que no esperava. Al mateix temps però, també estan passant un grapat de coses que havien de passar i que en certa forma esperava impacient. Algunes d’aquestes havien de passar tard o d’hora. D’altres són el resultat d’un camí recorregut, llarg i feixuc. I d’altres que simplement passen per que estàs preparat per que passin. Tot succeeix per una raó, sempre; i et regala una lliçó, a vegades.

© TOni CerVera, 2016

jueves, 31 de diciembre de 2015

Reflexions de final d'any. 31/12/2015.


Com cada 31 de desembre toca fer balanç del viscut el darrer any. Jo, més que en el darrer any, penso en els darrers anys de la meva vida. Han sigut uns anys exageradament moguts a molts nivells. Han sigut durs, molt durs; i llargs, molt llargs. Quan hi penso, ni em reconec moltes vegades i em faig creus d’haver aguantat tot el que he aguantat. Però aquí estem, ‘quasi’ sencer i a portes del 2016. El 2015 ha servit per tancar definitivament una porta que no havia manera de tancar. Si, parlo de feina i acabo l’any desvinculat de l’empresa a la que havia estat vinculat els darrers 18 anys. Amb els temps que corren això pot semblar una mala passada, però us asseguro que és el millor que em podria haver passat laboralment parlant. Només fa uns mesos d’aquest fet i he guanyat salut, il•lusió i molta pau. Enrere queden companys i amics que s’han diluït poc a poc amb el temps, anècdotes, riures i mil històries compartides. D’altres continuaran a la meva vida per que no eren només companys de feina, sinó que eren i són part d’altres vivències a nivell personal. Ja sabeu qui sou, i no us cal que us ho recordi. He après també moltíssim durant tots aquests anys i he crescut professionalment en un entorn de favoritismes, llepaculs, incompetents i amiguets (ja sabeu com va això), i em sento realment agraït per les lliçons apreses. També he arribat a entendre el perquè hi ha tantes i tantes empreses que van com van avui en dia tot i tenir el potencial humà que tenen… però m’estalviaré qualsevol comentari al respecte. No s’ho valen i ja s’ho trobaran.

D’altra banda, i ja n’he parlat al respecte, l’últim quadrimestre ha aparegut algú a la meva vida que m’ha omplert d’il•lusió. Ha sigut i és un huracà que ho ha canviat tot. Encara em faig creus. La sensació és màgica com no ho havia viscut mai. Que per molt duri.

Agrair a les meves “peques” (com us arribo a estimar), als germans, la família i als amics (els de veritat) que sempre m’heu estat fent costat de forma incondicional. Agrair també a les persones que continueu sumant a la meva vida, i també agrair als que ja no hi sou i als que veu deixar de sumar, per suposat. Agrair a tots aquells amb qui he compartit moments i amb els que he pogut aprendre tantes i tantes coses. Demano també disculpes als que no us he fet tant de cas, però realment aquest any no he arribat a tot ni a tots de la forma que hagués volgut i no he pogut donar més del que he donat.

2015 ha sigut un bon any en termes generals, però el 2016 serà molt millor. Canvis, projectes, vivències i aventures ens esperen. I desitjo compartir molt més amb tots vosaltres.

Bon vent i barca nova (com m’agrada aquesta frase). Un cicle acaba, un altre comença.

Que tingueu una molt bona entrada d’any!!!

 © TOni CerVera, 2015

miércoles, 4 de noviembre de 2015

Història que acaba, història que comença. 30/10/2015.


Fa dies, molts, que provo de, primer, trobar les paraules i, després, ordenar-les de forma que prenguin sentit pel que voldria dir. Que no són poques coses. I ni trobo les paraules per expressar-me ni puc materialitzar a la llibreta els pensaments que van i venen sense descans. Ara mateix només puc sentir. Però sentir d’una forma que no podia haver imaginat. I sentir és genial.

D’una banda s’ha, quasi, fini quitat el calvari laboral a que feia tant de temps estava sotmès. Dic quasi, per que aquestes coses no s’acaben del tot fins que passa un cert temps. Però si és ben cert que el gruix del conflicte, aquell maleït conflicte que sense voler em vaig trobar, o millor dit, em van arrossegar, s’ha acabat per fi. Si, ja no tinc relació laboral amb aquells dels que diria moltes coses, cap ni una de bona, però me les estalvio per que no es mereixen el més mínim record. És una tranquil•litat sobtada a la que, encara que en tingués moltíssimes ganes, em costa acostumar-m’hi. Ni molt menys he aconseguit el resultat que esperava, que no era més que el reconeixement judicial d’una conducta, d’un i d’uns quants, que no hauria de quedar impune. Cosa que no passarà per que on hi ha amiguets per tot els estaments, no hi ha justícia. Tant me fa. La vida és un bumerang i hom recull el fruit de les seves accions tard o d’hora. Això si, he arribat molt més lluny del que molts podien imaginar; i el més important, sempre he sigut fidel als meus principis. Tot té un preu, és clar, i en aquest cas salut i un temps difícilment recuperable. Però he de pensar positivament malgrat tot, i puc afirmar que ha sigut una inversió d’aprenentatge i de creixement. I això a la balança de la nostra experiència vital pesa molt més del que pensem i del valor que li donem a primeres.

Molts del que em coneixeu sabeu d’aquesta història, i és de justícia que conegueu el desenllaç. 

Ara ja puc dir: bon vent i barca nova!

D’altra banda, fruit d’un seguit de casualitats i sense acabar-m’ho de creure encara, una persona ha arribat a la meva vida. Quan hi penso em faig creus. Tant de temps imaginant i escrivint sobre aquest tema i, de cop, et trobes que ho estàs vivint i ets incapaç d’expressar el que sents i molt menys escriure com a vegades fas. Només sé que ha arribat com un huracà. M’ha desmuntat tot el que havia construït al meu voltant. M’ha abraçat l’ànima com ningú, i dic ningú, ho havia fet fins ara. Em fa sentir com no sabia que em podia sentir. Amb ella puc ser jo sense complexes. Si, tot ha canviat. Si, sóc feliç i molt.

Només sé que en un molt curt període de temps la vida m’ha fet un gir de 180º.

La sensació és meravellosa.

Tot just acaba una història i en comença una altra. Que per molt duri.

© TOni CerVera, 2015

miércoles, 28 de octubre de 2015

Desorden de ideas. s/fecha.


(…)
Escucho las palabras que lleva el viento. Escucho los ecos que se pierden en el infinito. Escucho los silencios que nos dijimos y espero hablarte con los ojos.
(…)

Recorro mil calles para cruzarme con tu mirada. Paseo con la mano abierta esperando que me la agarres fuerte. Imagino mis dedos enredándose en tu pelo. Sueño respirarte y eso me deja sin aire. Imagino el sabor de tu boca y el susurro de tus gemidos. Y cada noche alzo la vista para ver tu reflejo en la Luna, aunque sé que te escondes al otro lado. Y mientras los minutos se hacen eternos, vomito en papel todas las palabras que te diría. Y del papel lo traslado a la infinidad de la red; a ese lugar dónde lo guardo todo para compartir con el anonimato de navegantes perdidos. Y cuando el sol se esconda, me perderé entre las sábanas añorando tropezarte. Y buscaré tu olor en la almohada. Y dibujaré en el aire todos los caminos que me ha enseñado tu cuerpo.

Pero sé que sólo me ves como a un espejismo. Y sé que soy un loco aventurero en busca de quimeras. Pero no me importa, porque donde hay espejismos, andan cercas realidades; y donde hay aventureros, hay interesantes caminos por recorrer.

Ya ves que no soy de copiar y pegar, sino de transcribir mis propios pensamientos. No quiero princesas con vestidos de seda, ni quiero cuentos de final de perdiz. No quiero etiquetas que definan la vida, ni relojes que dicten el paso del tiempo. He quemado muchas noches con amores de quita y pon, y he ahogado muchas penas en vaso de tubo. Ahora soy un corazón errante deseoso de latir de nuevo. Pero de latir lleno de locura, no de cordura.

Transitan por la calle miles de mujeres, hay mujeres en cualquier parte; pero es "ésa" a la que él quiere; "ésa", con su boca y sus ojos y sus palabras, "ésa" nada más. Y no puede buscarla porque sabe que para ella, él no es "ése". (Josefina Vicens, "El libro Vacío").

Y dime, ¿tú qué quieres? 

© TOni CerVera, 2015

martes, 27 de octubre de 2015

Soy. 27/10/15.


¿Quién soy hoy?

Alguien que no quiere ser como nadie, porque simplemente es. Alguien que construye castillos de naipes esperando que sople el viento. Alguien que dibuja en piel imaginaria mil versos con los labios. Alguien que dejó de ser príncipe sin reino para ser caballero sin montura. Alguien que cambió la hipocresía por la soledad. Alguien que habla con los ojos y entiende los silencios. Alguien que dibuja sonrisas donde se habían borrado. Alguien que capta instantes para no olvidarlos jamás. Alguien que escribe en papel blanco mil maneras de amar. Alguien que se pierde en la ciudad sin miedo al tiempo. Alguien que está hecho de cicatrices y aún así desborda ilusión. Alguien que cree que no exista quien pueda entenderlo. Alguien que se siente más cómodo en sus mundos que en este mundo.

Alguien que no conocías, pero existe.

Y mañana, ¿quién seré?

© TOni CerVera, 2015

martes, 22 de septiembre de 2015

Carta a ti. 26/04/2013.


Dile que la vida coloca a cada uno en su lugar. Dile que cada persona deja unas marcas y algunas, cicatrices. Dile que el tiempo pasa para todos. Dile que te hizo pasar muchos infiernos, y que se lo agradeces. Dile que no se puede sembrar vacío y querer recoger flores. Dile que lo que se siembra se cosecha. Dile que los jardines se riegan, pero el de uno, no el de otros. Dile que tu sacrificio fue de corazón, no por compasión. Dile que las cosas nunca se hacen solas. Dile que las mentiras caducan con el tiempo. Dile que las realidades construidas con mentiras se desmoronan como castillos de naipes. Dile que a las personas se les mira a los ojos, no por encima del hombro. Dile que el respeto se gana, no se regala. Dile que la educación no la da una carrera, sino los actos que uno hace. Dile que no escupa veneno por la boca y espere alabanzas. Dile que no se abandona al fruto de un amor. Dile que la clase no la da la marca de su ropa ni el coche que conduce. Dile que la apariencia engaña pero tarde o temprano la personalidad la delata. Dile que no te eche las culpas de lo que hizo. Dile que no busque excusas que nadie cree. Dile que cada uno es responsable de sus actos. Dile que tenga el coraje de asumir lo que destruyó. Dile que la trataron mejor de lo que nunca mereció. Dile que sus palabras hace mucho que no valen nada. Dile que la maldad se la meta por donde le quepa. Dile que nunca se mereció a alguien como tú. Dile que la hipocresía no va contigo, ni con nosotros. Dile que ahora vives sin que te martiricen. Dile que la vulgaridad la elevó a la máxima expresión. Dile que a los niños se les educa, no se les compra. Dile que ahora eres feliz. Dile que ahora has aprendido a Vivir.

Y cuando acabes de decirle todo eso dale las gracias por abrirte los ojos, abrir tu jaula y darte alas para volar.

A mí sólo dime que no te irás otra vez.

Un hermano que te echaba de menos.


© TOni CerVera, 2015

lunes, 14 de septiembre de 2015

Canciones. 14/09/2015.


Yo que lo hago todo al revés,
llevaba tanto tiempo buscándome,
que me perdí sin querer...
(…)
yo que encontré mi lugar,
en el color de tus ojos.
(…)
*Dorian

Hace días que resuena esta canción en mis oídos. Una y otra vez como si de un disco rayado se tratase. Junto a “A cualquier otra parte”, también de Dorian. Acompañan a modo de banda sonora a esos pensamientos. Justo esos que se repiten sin cesar desde hace unas semanas. Y es que la letra me resulta tan familiar que la podría haber escrito yo… Yo que lo hago todo al revés, llevaba tanto tiempo buscándome, que me perdí sin querer… 

Y en medio del huracán de los últimos meses, algo ha sucedido. Aún no he conseguido procesarlo, y menos aún escribir algo coherente al respecto. Y es que después de un tiempo sin apenas escribir, cuesta transformar en palabras aquello que te bombardea la cabeza. Pero sí sé que en el color de tus ojos he encontrado ese lugar en el que parar el tiempo.



© TOni CerVera, 2015