A una nit de la Lluna Plena. Diuen que aquesta
Lluna serà especial. Jo m’ho crec, sé que cada Lluna Plena és especial. Aquesta
és la primera de les tres llunes amb més força aquest any; o almenys vaig
llegir això en algun lloc.
A dreta i esquerra
els vagons del metro es fan interminables. Per l’hora que és i les dates que
estem hi ha poca gent i l’aire és gens pesat. Al fons sona un acordió. Ric
recordant els vespres al metro de Paris l’estiu passat.
Porto dies massa reflexiu
un altre cop, i és que són masses les coses que em ronden el cap. No
aconsegueixo separar del cúmul de pensaments habituals allò que em treu la son
aquestes nits. Ho imagino, però no ho tinc clar del tot. Detesto aquesta
sensació. Em deixo portar pel sotragueig del vagó i tanco els ulls tot
disfrutant de la música que envaeix aquest petit espai.
He baixat unes
parades més enllà del meu destí. Tinc ganes de caminar una bona estona abans
que els núvols comencin a descarregar. El sol juga a fet i amagat amb ells, i
l’aire es fa cada cop més fresc. M’encanta passejar entre la gent; sense
presses. Observant els caminants, les seves cares, les expressions que fan, els
edificis, els reflexes de la pluja d’aquesta nit... Hores i hores caminant en
aquest estat reflexiu i absent. Només amb mi mateix.
I com sempre que em
perdo per aquests carrers, faig parada a una de les llibreries on m’agrada
amagar-me de la ciutat. Entre llibres el temps s’atura. Desconnexió. Fullejant
llibres i més llibres provo de decidir quina serà l’adquisició d’avui. Crec que
és massa d’hora i encara queden moltes altres llibreries on haig de fer parada.
Els títols criden l’atenció, les portades poden captivar, però no és fins que
llegim algun fragment que no ens adonem de la bellesa que pot tenir el llibre
que tenim entre les nostres mans. És igual que amb les persones; l’exterior pot
enganyar. Les persones som llibres; més peculiars encara. Som edicions
limitades, irrepetibles i completament úniques. I el millor, que no acaben mai
si es sap com “llegir-los”. No som fàcils de “llegir”; ni d’escollir. A les
llibreries hi ha prestatges als que no paro la més mínima atenció. El mateix
passa amb les persones que ens envolten o amb les que ens topem. M’hauria de
fixar més en aquestes estanteries a les que mai faig cas. Hem d’obrir una mica
més la ment. Hem de fixar-nos més detingudament. Hem de mirar més enllà de les cobertes
per poder fer-nos una idea del que ens reserva l’interior. Segurament moltes
vegades ens sorprendríem.
Una llarga pausa entre
milers de llibres.
Toca ara buscar una
terrasseta i disfrutar d’un cafè. El cafè és un vici. Millor dir, el bon cafè
és un vici. Curt, intens, amarg i sense sucre; així és un bon cafè. I
mentrestant, llibreta en mà. La vista cap el carrer, com si una obra de teatre estigués
veient. Els seus figurants són reals; van i vénen en totes direccions. Quasi
tots amb ritme accelerat, el ritme que els marca els rellotges que els
esclavitzen. I dic quasi tots perque també hi ha persones com jo. Persones que
disfruten (o ho sembla) que el temps no marqui el seu ritme de vida. I això
comença a ser un mal costum. El mal costum de disfrutar de cada moment sense
pensar en res més. O això dirien molts: que és un mal costum. Però per mi és un
mal costum que sempre m’ha agradat disfrutar. He tingut aquesta sort, i l’he
buscat.
Guardo llibreta,
desenfundo càmera i enceto un nou passeig per capturar instants. Instants que
robo per fer eterns. Moments que no tornaran mai més.
© TOni CerVera, 2013
