Reflexions de final d'any. 31/12/2015.

Com cada 31 de desembre toca fer balanç del viscut el darrer any. Jo, més que en el darrer any, penso en els darrers anys de la meva vida. Han sigut uns anys exageradament moguts a molts nivells. Han sigut durs, molt durs; i llargs, molt llargs. Quan hi penso, ni em reconec moltes vegades i em faig creus d’haver aguantat tot el que he aguantat. Però aquí estem, ‘quasi’ sencer i a portes del 2016. El 2015 ha servit per tancar definitivament una porta que no havia manera de tancar. Si, parlo de feina i acabo l’any desvinculat de l’empresa a la que havia estat vinculat els darrers 18 anys. Amb els temps que corren això pot semblar una mala passada, però us asseguro que és el millor que em podria haver passat laboralment parlant. Només fa uns mesos d’aquest fet i he guanyat salut, il•lusió i molta pau. Enrere queden companys i amics que s’han diluït poc a poc amb el temps, anècdotes, riures i mil històries compartides. D’altres continuaran a la meva vida per que no eren només companys de feina, sinó que eren i són part d’altres vivències a nivell personal. Ja sabeu qui sou, i no us cal que us ho recordi. He après també moltíssim durant tots aquests anys i he crescut professionalment en un entorn de favoritismes, llepaculs, incompetents i amiguets (ja sabeu com va això), i em sento realment agraït per les lliçons apreses. També he arribat a entendre el perquè hi ha tantes i tantes empreses que van com van avui en dia tot i tenir el potencial humà que tenen… però m’estalviaré qualsevol comentari al respecte. No s’ho valen i ja s’ho trobaran.

D’altra banda, i ja n’he parlat al respecte, l’últim quadrimestre ha aparegut algú a la meva vida que m’ha omplert d’il•lusió. Ha sigut i és un huracà que ho ha canviat tot. Encara em faig creus. La sensació és màgica com no ho havia viscut mai. Que per molt duri.

Agrair a les meves “peques” (com us arribo a estimar), als germans, la família i als amics (els de veritat) que sempre m’heu estat fent costat de forma incondicional. Agrair també a les persones que continueu sumant a la meva vida, i també agrair als que ja no hi sou i als que veu deixar de sumar, per suposat. Agrair a tots aquells amb qui he compartit moments i amb els que he pogut aprendre tantes i tantes coses. Demano també disculpes als que no us he fet tant de cas, però realment aquest any no he arribat a tot ni a tots de la forma que hagués volgut i no he pogut donar més del que he donat.

2015 ha sigut un bon any en termes generals, però el 2016 serà molt millor. Canvis, projectes, vivències i aventures ens esperen. I desitjo compartir molt més amb tots vosaltres.

Bon vent i barca nova (com m’agrada aquesta frase). Un cicle acaba, un altre comença.

Que tingueu una molt bona entrada d’any!!!

 © TOni CerVera, 2015

Història que acaba, història que comença. 30/10/2015.

Fa dies, molts, que provo de, primer, trobar les paraules i, després, ordenar-les de forma que prenguin sentit pel que voldria dir. Que no són poques coses. I ni trobo les paraules per expressar-me ni puc materialitzar a la llibreta els pensaments que van i venen sense descans. Ara mateix només puc sentir. Però sentir d’una forma que no podia haver imaginat. I sentir és genial.

D’una banda s’ha, quasi, fini quitat el calvari laboral a que feia tant de temps estava sotmès. Dic quasi, per que aquestes coses no s’acaben del tot fins que passa un cert temps. Però si és ben cert que el gruix del conflicte, aquell maleït conflicte que sense voler em vaig trobar, o millor dit, em van arrossegar, s’ha acabat per fi. Si, ja no tinc relació laboral amb aquells dels que diria moltes coses, cap ni una de bona, però me les estalvio per que no es mereixen el més mínim record. És una tranquil•litat sobtada a la que, encara que en tingués moltíssimes ganes, em costa acostumar-m’hi. Ni molt menys he aconseguit el resultat que esperava, que no era més que el reconeixement judicial d’una conducta, d’un i d’uns quants, que no hauria de quedar impune. Cosa que no passarà per que on hi ha amiguets per tot els estaments, no hi ha justícia. Tant me fa. La vida és un bumerang i hom recull el fruit de les seves accions tard o d’hora. Això si, he arribat molt més lluny del que molts podien imaginar; i el més important, sempre he sigut fidel als meus principis. Tot té un preu, és clar, i en aquest cas salut i un temps difícilment recuperable. Però he de pensar positivament malgrat tot, i puc afirmar que ha sigut una inversió d’aprenentatge i de creixement. I això a la balança de la nostra experiència vital pesa molt més del que pensem i del valor que li donem a primeres.

Molts del que em coneixeu sabeu d’aquesta història, i és de justícia que conegueu el desenllaç. 

Ara ja puc dir: bon vent i barca nova!

D’altra banda, fruit d’un seguit de casualitats i sense acabar-m’ho de creure encara, una persona ha arribat a la meva vida. Quan hi penso em faig creus. Tant de temps imaginant i escrivint sobre aquest tema i, de cop, et trobes que ho estàs vivint i ets incapaç d’expressar el que sents i molt menys escriure com a vegades fas. Només sé que ha arribat com un huracà. M’ha desmuntat tot el que havia construït al meu voltant. M’ha abraçat l’ànima com ningú, i dic ningú, ho havia fet fins ara. Em fa sentir com no sabia que em podia sentir. Amb ella puc ser jo sense complexes. Si, tot ha canviat. Si, sóc feliç i molt.

Només sé que en un molt curt període de temps la vida m’ha fet un gir de 180º.

La sensació és meravellosa.

Tot just acaba una història i en comença una altra. Que per molt duri.

© TOni CerVera, 2015

Desorden de ideas. s/fecha.

(…)

Escucho las palabras que lleva el viento. Escucho los ecos que se pierden en el infinito. Escucho los silencios que nos dijimos y espero hablarte con los ojos.

(…)

Recorro mil calles para cruzarme con tu mirada. Paseo con la mano abierta esperando que me la agarres fuerte. Imagino mis dedos enredándose en tu pelo. Sueño respirarte y eso me deja sin aire. Imagino el sabor de tu boca y el susurro de tus gemidos. Y cada noche alzo la vista para ver tu reflejo en la Luna, aunque sé que te escondes al otro lado. Y mientras los minutos se hacen eternos, vomito en papel todas las palabras que te diría. Y del papel lo traslado a la infinidad de la red; a ese lugar dónde lo guardo todo para compartir con el anonimato de navegantes perdidos. Y cuando el sol se esconda, me perderé entre las sábanas añorando tropezarte. Y buscaré tu olor en la almohada. Y dibujaré en el aire todos los caminos que me ha enseñado tu cuerpo.

Pero sé que sólo me ves como a un espejismo. Y sé que soy un loco aventurero en busca de quimeras. Pero no me importa, porque donde hay espejismos, andan cercas realidades; y donde hay aventureros, hay interesantes caminos por recorrer.

Ya ves que no soy de copiar y pegar, sino de transcribir mis propios pensamientos. No quiero princesas con vestidos de seda, ni quiero cuentos de final de perdiz. No quiero etiquetas que definan la vida, ni relojes que dicten el paso del tiempo. He quemado muchas noches con amores de quita y pon, y he ahogado muchas penas en vaso de tubo. Ahora soy un corazón errante deseoso de latir de nuevo. Pero de latir lleno de locura, no de cordura.

Transitan por la calle miles de mujeres, hay mujeres en cualquier parte; pero es "ésa" a la que él quiere; "ésa", con su boca y sus ojos y sus palabras, "ésa" nada más. Y no puede buscarla porque sabe que para ella, él no es "ése". (Josefina Vicens, "El libro Vacío").

Y dime, ¿tú qué quieres? 

© TOni CerVera, 2015

Soy. 27/10/15.

¿Quién soy hoy?

Alguien que no quiere ser como nadie, porque simplemente es. Alguien que construye castillos de naipes esperando que sople el viento. Alguien que dibuja en piel imaginaria mil versos con los labios. Alguien que dejó de ser príncipe sin reino para ser caballero sin montura. Alguien que cambió la hipocresía por la soledad. Alguien que habla con los ojos y entiende los silencios. Alguien que dibuja sonrisas donde se habían borrado. Alguien que capta instantes para no olvidarlos jamás. Alguien que escribe en papel blanco mil maneras de amar. Alguien que se pierde en la ciudad sin miedo al tiempo. Alguien que está hecho de cicatrices y aún así desborda ilusión. Alguien que cree que no exista quien pueda entenderlo. Alguien que se siente más cómodo en sus mundos que en este mundo.

Alguien que no conocías, pero existe.

Y mañana, ¿quién seré?

© TOni CerVera, 2015

Seamos. 26/10/2015

Eres.
Soy.
Somos.
Imaginamos.
Queremos.
Sólo un momento.
Somos.
Uno.
Eterno.
Mientras dure.
Siempre.
Miedo.
No.
Ya no.

Ahora.
Aquí.
Seamos.


© TOni CerVera, 2015

Carta a ti. 26/04/2013.

Dile que la vida coloca a cada uno en su lugar. Dile que cada persona deja unas marcas y algunas, cicatrices. Dile que el tiempo pasa para todos. Dile que te hizo pasar muchos infiernos, y que se lo agradeces. Dile que no se puede sembrar vacío y querer recoger flores. Dile que lo que se siembra se cosecha. Dile que los jardines se riegan, pero el de uno, no el de otros. Dile que tu sacrificio fue de corazón, no por compasión. Dile que las cosas nunca se hacen solas. Dile que las mentiras caducan con el tiempo. Dile que las realidades construidas con mentiras se desmoronan como castillos de naipes. Dile que a las personas se les mira a los ojos, no por encima del hombro. Dile que el respeto se gana, no se regala. Dile que la educación no la da una carrera, sino los actos que uno hace. Dile que no escupa veneno por la boca y espere alabanzas. Dile que no se abandona al fruto de un amor. Dile que la clase no la da la marca de su ropa ni el coche que conduce. Dile que la apariencia engaña pero tarde o temprano la personalidad la delata. Dile que no te eche las culpas de lo que hizo. Dile que no busque excusas que nadie cree. Dile que cada uno es responsable de sus actos. Dile que tenga el coraje de asumir lo que destruyó. Dile que la trataron mejor de lo que nunca mereció. Dile que sus palabras hace mucho que no valen nada. Dile que la maldad se la meta por donde le quepa. Dile que nunca se mereció a alguien como tú. Dile que la hipocresía no va contigo, ni con nosotros. Dile que ahora vives sin que te martiricen. Dile que la vulgaridad la elevó a la máxima expresión. Dile que a los niños se les educa, no se les compra. Dile que ahora eres feliz. Dile que ahora has aprendido a Vivir.

Y cuando acabes de decirle todo eso dale las gracias por abrirte los ojos, abrir tu jaula y darte alas para volar.

A mí sólo dime que no te irás otra vez.

Un hermano que te echaba de menos.


© TOni CerVera, 2015

Canciones. 14/09/2015.

Yo que lo hago todo al revés,

llevaba tanto tiempo buscándome,

que me perdí sin querer...

(…)

yo que encontré mi lugar,

en el color de tus ojos.

(…)

*Dorian

Hace días que resuena esta canción en mis oídos. Una y otra vez como si de un disco rayado se tratase. Junto a “A cualquier otra parte”, también de Dorian. Acompañan a modo de banda sonora a esos pensamientos. Justo esos que se repiten sin cesar desde hace unas semanas. Y es que la letra me resulta tan familiar que la podría haber escrito yo… Yo que lo hago todo al revés, llevaba tanto tiempo buscándome, que me perdí sin querer… 

Y en medio del huracán de los últimos meses, algo ha sucedido. Aún no he conseguido procesarlo, y menos aún escribir algo coherente al respecto. Y es que después de un tiempo sin apenas escribir, cuesta transformar en palabras aquello que te bombardea la cabeza. Pero sí sé que en el color de tus ojos he encontrado ese lugar en el que parar el tiempo.

© TOni CerVera, 2015

Fugaç. 17/08/2015

Aquests darrers han estat dies que hom ha buscat al cel de nit un estel fugaç. Tot i que els núvols han jugat a fet i amagar amb els estels jo he pogut demanar el meu desig. No us el puc explicar, ja sabeu. Mentre mirava al cel estrellat em va venir una idea al cap, i no és més que la simil•litut existent entre aquell cel que observava i la nostra (o meva) vida. Podem imaginar fàcilment que cadascuna de les estrelles que veiem pot ser una persona que hi ha al nostre voltant. N’hi ha moltes, moltíssimes. N’hi ha que coneixem el nom. N’hi ha que brillen més que d’altres. N’hi ha d’un to lleugerament diferent a les altres. N’hi ha que ens captiven més que unes altres. I també n’hi ha alguna de fugaç. Doncs això és exactament el que passa amb les persones que hi ha al nostre voltant.

Llavors m’he posat a pensar en aquelles persones que s’han comportat com un estel fugaç a la meva vida... I vaja, ara que hi penso, la llista és ben llarga! I no parlo d’aquelles persones que un dia van deixar de brillar al nostre voltant i que continuen brillant amb molta força al nostre cor, no; sinó que parlo d’aquelles persones que van brillar més o menys intensament durant un període molt concret de la nostra vida i que es van esfumar com un estel fugaç. I jo pregunto: Recordem a tota aquella “persona fugaç” amb qui ens hem creuat? Segur? Segur del tot? No ho sé pas jo... Suposo que el mecanisme de la memòria dins el cap de cadascú funciona de manera completament diferent i que aquesta s’encarrega d’esborrar o canviar part dels records que tenim. Jo, per sort o per desgràcia, tinc una memòria molt sel•lectiva. Això fa que no recordi coses que per mi no són gens importants (que no vol dir que per algú altre ho siguin), i en canvi si que recordo coses que sembla mentida que les pugui recordar. Fins i tot recordo coses dels primers anys de la meva infància! Perdoneu, que em desvio del tema sobre el que reflexionava. Si et pares a pensar, en un moment donat de la teva existència segur que recordes algú que va brillar amb molta intensitat. Si fas una mica més d’esforç, ben segur ets capaç de recordar els moments compartits i fins i tot les converses que veu tenir. I ara on és aquesta “persona fugaç”? Realment crec que tant fa. Poca importància té on pari aquest “fugaç”. Ja va complir la seva missió al seu moment vers tu. Hi hauran altres estels fugaços quan mirem en un futur al cel, de la mateixa manera que hi hauran altres persones fugaces que es creuaran amb nosaltres. Així ha sigut, així és i així serà. I aquest fet sempre moldejarà una mica la forma del què-i-com som a cada moment de la nostra vida.

Tanmateix hi ha altres estels que no són pas fugaços, sinó que un cop comencen a brillar es transformen en un sol que ens il•lumina. La nostra galàxia n’està plena d’aquests, igual que el nostre voltant de persones així. Aquests sempre hi són, en més o menys distància, però hi són.

I tu, seràs un estel fugaç? O seràs un sol que es queda per il•luminar-me?

© TOni CerVera, 2015

Respostes a una pregunta. 13/08/2015

M’has fet pensar i ho saps. T’he fet pensar i ho sé. No trobarem una resposta i ho sabem.

Tot i així és un bon exercici tornar a donar voltes a preguntes que ens fem de tant en tant. Ja ho fan això les persones com naltres, exercitar el coco pensant sobre els nostres propis pensaments. Ens formulem “la pregunta” de diverses maneres i des de diferents punts de vista. Tenim mil i una respostes que ens mig valen a la pregunta i que coneixem de sobres. I doncs? Perquè continuem fent-nos la mateixa pregunta? És ben fàcil: No volem trobar una resposta que ens convenci definitivament; sinó que volem viure la resposta que ja coneixem (o si més no, imaginem).

Causalitats que provoquen casualitats.

Si no passés per allà, com faig de tant en tant per matar el temps, no hagués trobat aquella direcció. Sense aquella direcció, no hagués xafardejat aquelles imatges. Sense xafardejar aquelles imatges no haguessis xafardejat les meves. Si no ho haguessis fet, no haguessis descobert allà on avoco tants pensaments. Si no haguessis llegit el que vas llegir, no t’hauries comunicat amb mi. Si no t’haguessis comunicat amb mi, no t’hagués llegit jo. I sense aquesta primera comunicació i sense llegir-nos, no haguéssim compartit aquest seguit de reflexions. I ja sabem que passa quan es comparteixen reflexions: que llegim entre línies, i això sí que ens agrada. Casualitats i causalitats, c’est la vie!

Reflexionant de nou.

Fa molt temps parlava sobre el mateix amb algú amb qui una gran amistat m’uneix. Feia poc que havíem vist plegats la pel•lícula Lope, i jo li vaig dir que pensava com ell: “ho volia TOT”. I clar, què és “tot”? Doncs tot és tot; així de simple. Tot es no conformar-se amb qualsevol o conformar-se amb aquells que saps que no t’omplen completament. Tot és intensitat, bogeria i passió, entre moltes altres coses. I quan parlem de “l’amour” (si, si, clar que estem parlant de l’amor, què us pensàveu?), tot és que et tremolin els genolls mirant algú. “– Au va, això és impossible! Mai es pot tenir tot” Em va dir. “- Doncs no deixaré de provar-ho.” Vaig contestar. I així fins el dia d’avui. Tossut, què hi farem ;)

Desmayarse, atreverse, estar furioso,

áspero, tierno, liberal, esquivo,

alentado, mortal, difunto, vivo,

leal, traidor, cobarde y animoso;

no hallar fuera del bien centro y reposo,

mostrarse alegre, triste, humilde, altivo,

enojado, valiente, fugitivo,

satisfecho ofendido receloso;

huir el rostro al claro desengaño,

beber veneno por licor suave,

olvidar el provecho, amar el daño;

creer que el cielo en un infierno cabe,

dar la vida y el alma a un desengaño,

esto es amor: quien lo probó lo sabe.

Lope de Vega

I jo afegeixo: si no és això, que no sigui res.

Ja tens la meva resposta.


© TOni CerVera, 2015

Stranger Things Have Happened. 06/05/2015.

Stranger Things Have Happened

Y es esta la banda sonora de mis pensamientos ahora mismo. Un bucle infinito de guitarra y contundente voz del que no puedo escapar. Harto complicado es sintetizar todo lo que pasa por la cabeza en determinadas ocasiones. Ésta es una de esas; quizás. Más aún cuando hace tiempo que renunciaste al filtro que tienes, o tenías, entre lo que piensas y lo que dices.  Una virtud, dicen; un problema, en realidad. No vivimos acostumbrados a quitarnos las carnavalescas máscaras de hipocresía que llevamos puestas todos los días. Nos da miedo, y vergüenza. Qué pena, la verdad. Y menos receptivos y tolerantes somos a los que hablan sin tapujos y se quitan esas máscaras. Esos están locos y hay que apartarlos de nosotros como si de leprosos se tratasen.

¿A qué viene todo esto? Pues muy seguro no estoy, pero si es cierto que hablar con determinadas personas te hacen reflexionar. O al menos te hacen querer comunicar. Con otras no, lo sabemos. Esas otras solo te hacen vomitar.

Igual ha sido este estéril tiempo de introversión, batallas y reflexión que te han mantenido absorto y en silencio. O igual no. Igual es que no tenía nada que decir; ni ganas. O tenía demasiado que decir, pero faltaba orden y estructura. Algo se ha removido y ha cambiado. Y hay mucho que decir. Y a muchos.

Todo tiempo de silencio es bueno. Todo tiempo de desconnexión es crecimiento. Todo tiempo de soledad es recuperación. Y reflexionar sobre lo que se piensa es un gran ejercicio que nadie debería obviar.

He vuelto.

© TOni CerVera, 2015