miércoles, 4 de noviembre de 2015

Història que acaba, història que comença. 30/10/2015.


Fa dies, molts, que provo de, primer, trobar les paraules i, després, ordenar-les de forma que prenguin sentit pel que voldria dir. Que no són poques coses. I ni trobo les paraules per expressar-me ni puc materialitzar a la llibreta els pensaments que van i venen sense descans. Ara mateix només puc sentir. Però sentir d’una forma que no podia haver imaginat. I sentir és genial.

D’una banda s’ha, quasi, fini quitat el calvari laboral a que feia tant de temps estava sotmès. Dic quasi, per que aquestes coses no s’acaben del tot fins que passa un cert temps. Però si és ben cert que el gruix del conflicte, aquell maleït conflicte que sense voler em vaig trobar, o millor dit, em van arrossegar, s’ha acabat per fi. Si, ja no tinc relació laboral amb aquells dels que diria moltes coses, cap ni una de bona, però me les estalvio per que no es mereixen el més mínim record. És una tranquil•litat sobtada a la que, encara que en tingués moltíssimes ganes, em costa acostumar-m’hi. Ni molt menys he aconseguit el resultat que esperava, que no era més que el reconeixement judicial d’una conducta, d’un i d’uns quants, que no hauria de quedar impune. Cosa que no passarà per que on hi ha amiguets per tot els estaments, no hi ha justícia. Tant me fa. La vida és un bumerang i hom recull el fruit de les seves accions tard o d’hora. Això si, he arribat molt més lluny del que molts podien imaginar; i el més important, sempre he sigut fidel als meus principis. Tot té un preu, és clar, i en aquest cas salut i un temps difícilment recuperable. Però he de pensar positivament malgrat tot, i puc afirmar que ha sigut una inversió d’aprenentatge i de creixement. I això a la balança de la nostra experiència vital pesa molt més del que pensem i del valor que li donem a primeres.

Molts del que em coneixeu sabeu d’aquesta història, i és de justícia que conegueu el desenllaç. 

Ara ja puc dir: bon vent i barca nova!

D’altra banda, fruit d’un seguit de casualitats i sense acabar-m’ho de creure encara, una persona ha arribat a la meva vida. Quan hi penso em faig creus. Tant de temps imaginant i escrivint sobre aquest tema i, de cop, et trobes que ho estàs vivint i ets incapaç d’expressar el que sents i molt menys escriure com a vegades fas. Només sé que ha arribat com un huracà. M’ha desmuntat tot el que havia construït al meu voltant. M’ha abraçat l’ànima com ningú, i dic ningú, ho havia fet fins ara. Em fa sentir com no sabia que em podia sentir. Amb ella puc ser jo sense complexes. Si, tot ha canviat. Si, sóc feliç i molt.

Només sé que en un molt curt període de temps la vida m’ha fet un gir de 180º.

La sensació és meravellosa.

Tot just acaba una història i en comença una altra. Que per molt duri.

© TOni CerVera, 2015

miércoles, 28 de octubre de 2015

Desorden de ideas. s/fecha.


(…)
Escucho las palabras que lleva el viento. Escucho los ecos que se pierden en el infinito. Escucho los silencios que nos dijimos y espero hablarte con los ojos.
(…)

Recorro mil calles para cruzarme con tu mirada. Paseo con la mano abierta esperando que me la agarres fuerte. Imagino mis dedos enredándose en tu pelo. Sueño respirarte y eso me deja sin aire. Imagino el sabor de tu boca y el susurro de tus gemidos. Y cada noche alzo la vista para ver tu reflejo en la Luna, aunque sé que te escondes al otro lado. Y mientras los minutos se hacen eternos, vomito en papel todas las palabras que te diría. Y del papel lo traslado a la infinidad de la red; a ese lugar dónde lo guardo todo para compartir con el anonimato de navegantes perdidos. Y cuando el sol se esconda, me perderé entre las sábanas añorando tropezarte. Y buscaré tu olor en la almohada. Y dibujaré en el aire todos los caminos que me ha enseñado tu cuerpo.

Pero sé que sólo me ves como a un espejismo. Y sé que soy un loco aventurero en busca de quimeras. Pero no me importa, porque donde hay espejismos, andan cercas realidades; y donde hay aventureros, hay interesantes caminos por recorrer.

Ya ves que no soy de copiar y pegar, sino de transcribir mis propios pensamientos. No quiero princesas con vestidos de seda, ni quiero cuentos de final de perdiz. No quiero etiquetas que definan la vida, ni relojes que dicten el paso del tiempo. He quemado muchas noches con amores de quita y pon, y he ahogado muchas penas en vaso de tubo. Ahora soy un corazón errante deseoso de latir de nuevo. Pero de latir lleno de locura, no de cordura.

Transitan por la calle miles de mujeres, hay mujeres en cualquier parte; pero es "ésa" a la que él quiere; "ésa", con su boca y sus ojos y sus palabras, "ésa" nada más. Y no puede buscarla porque sabe que para ella, él no es "ése". (Josefina Vicens, "El libro Vacío").

Y dime, ¿tú qué quieres? 

© TOni CerVera, 2015

martes, 27 de octubre de 2015

Soy. 27/10/15.


¿Quién soy hoy?

Alguien que no quiere ser como nadie, porque simplemente es. Alguien que construye castillos de naipes esperando que sople el viento. Alguien que dibuja en piel imaginaria mil versos con los labios. Alguien que dejó de ser príncipe sin reino para ser caballero sin montura. Alguien que cambió la hipocresía por la soledad. Alguien que habla con los ojos y entiende los silencios. Alguien que dibuja sonrisas donde se habían borrado. Alguien que capta instantes para no olvidarlos jamás. Alguien que escribe en papel blanco mil maneras de amar. Alguien que se pierde en la ciudad sin miedo al tiempo. Alguien que está hecho de cicatrices y aún así desborda ilusión. Alguien que cree que no exista quien pueda entenderlo. Alguien que se siente más cómodo en sus mundos que en este mundo.

Alguien que no conocías, pero existe.

Y mañana, ¿quién seré?

© TOni CerVera, 2015