És fàcil despistar-se pels carrerons. 11/02/2014.

Rambla del Raval. Sol que no escalfa a l’ombra d’un arbre. Terrasseta i cafè sense sucre. Cap dispers entre pensaments que van i venen. Al ben mig d’un huracà intern. Full en blanc i punta fina negre. Frenesí d’una ciutat que no s’atura mai. Tot just arrenca la Condal. I sents pau enmig d’aquest semi caos. Casualitats i causalitats. Visionar i fer-se realitat. Pas a pas ferm i, encara que a moments distret, segur de cap a on vas i on no et vols quedar.

Fa un temps que no saps d’on treus les forces; però encara et sobren. Aire fresc t’acarona, senyal que quelcom està succeint. Saps que el teu camí el fas tu i només tu. Ja no recorres part del que has transitat. Un preu relativament car, però ben pagat.

Tot passejant per carrerons desconeguts, res et sembla nou. Quan vas sense pressa, els detalls prenen protagonisme. Finestres, façanes, portes, racons... tot es magnifica. Detalls que construeixen records. Records que et transformen poc a poc.  I saps com t’agrada perdre’t per llocs desconeguts a la descoberta de més detalls.

Avui he recordat la d’hores i hores que he passat recorrent llocs que no coneixia a ciutats de països quasi desconeguts. Acabo d’arribar a una placeta en forma de jardí amagat i emmarcat per edificis al mig del barri. Ebullició hormonal en un ambient universitari. Facultat de periodisme crec, plena de ments curioses i mal•leables. Combinació de tranquil•litat i converses sordes per tot arreu. Quasi un ambient equilibrat per algú que només observa. Recordes quan eres jove; encara que ara t’hi sentis les sensacions eren ben diferents. Recordes també que allà on vagis sempre fas visita als campus universitaris, abans que a museus i biblioteques. No saps perquè, però són uns llocs que se’t fan molt agradables. Potser és la barreja de normes, llibertat, innocència, ideals i coneixements que es respira. ‘La Massana’; a la sortida veig una placa amb el nom.

Jo també em passava hores al campus imaginant i projectant una vida que va resultar ser força diferent. No pitjor, que consti. Temps fugit. Vivències que no es repeteixen. Experiències que evolucionen l’ànima. El que llavors vas ser, ja no has tornat a ser. Ara ets una versió millorada; com el vi, el bon vi. Almenys així ho sento. Però la base va ser sempre aquella.

Seguim passejant.

© TOni CerVera, 2016

Primavera. 20/03/2016

¿Es una media verdad una mentira? Seguramente. ¿Es una media mentira una verdad? En absoluto. Y esas a las que llamamos mentiras piadosas, ¿son menos mentira? Ni de lejos; una mentira es siempre una mentira.

Somos esclavos de lo que decimos; obvio. Pero, ¿no somos aún más esclavos de lo que callamos? Discutible. Callar para salvar. Salvar para callar. Condenados por lo dicho. Sentenciados por lo callado. Náufragos de medias verdades. Ahogados en un mar de silencios. Días de añoranzas. Compañías de carnaval. Máscaras de humo. Trapecistas sin red.

Caída libre. 

Reflote.

Papel y pluma.

Primavera que la sangre altera; y los pensamientos también.

Bendito caos.

© TOni CerVera, 2016

El Clínic. II.

(Continuació...)

L’espera i el seu temps comença a reflectir-se a les cares dels que aquí estem. Es nota massa qui acaba d’arribar i qui ja fa estona que té mal al cul per culpa d’aquests seients de fusta tan incòmodes. Jo el tinc adormit; i fred, molt fred. També reflecteixen aquestes cares l’angoixa de l’espera. De l’espera i de l’ansietat per saber que tot ha anat bé.

Avui no he trobat ni una sola mirada que es creués amb la meva. Parlo de les mirades que hi ha a la sala d’espera. Dels que estan com jo, asseguts, impacients, acompanyant algú que està en algun quiròfan. Tret dels moments que vaig escrivint en aquesta llibreta, la que sempre m’acompanya arreu, la resta del temps m’hi fixo amb el que m’envolta. I amb els que m'envolten. Algunes persones, ben poques, comparteixen converses. Algunes altres llegeixen revistes. I dic revistes per no dir publicacions d’escombreries d’allò que diuen ‘del cor’. Cap ni una, però, llegeix un llibre. Ni una. Ni de paper, ni d’electrònic. M’horroritzo. Això si, la gran part resten hipnotitzats per la pantalla del seu mòbil. Aquesta pantalla que els té connectats al món, i al mateix temps els desconnecta totalment. Em faig creus, però no com abans. Al final un s’acostuma a veure aquests zombis tecnològics. No és nova aquesta addicció, i de fet, cada vegada és més estesa i més acceptada. 

Trist, molt trist. 

Em criden. Tot ha anat bé. Ara toca esperar a un altre lloc a que desperti.

© TOni CerVera, 2016