Als peus, mosaic de granit blau turquesa esquitxat de negre. Els passadissos, llargs; tant llargs que no veus on acaben. Aquest fet et permet observar amb deteniment a qualsevol que els recorri. I en això tinc un màster.
El d’avui és el guió repetit d’ara fa uns mesos. Quasi exacte.
El temps en aquest llocs s’alentitza exasperadament. Els minuts no es mesuren igual dins i fora d’aquest edifici. I molt menys les hores. En moments així entenem exactament que vol dir allò de la relativitat del temps.
El blanc de les parets fa menys desagradable el lloc i, sobretot, la neguitosa espera. Aquest passadís en concret és recorregut per un aire ben fresquet que es cola per les portes automàtiques que ens separen del pati exterior. Fred que va calant fins els ossos.
El sostre és d’allò més depriment. Plaques quadrades de guix blanc. Llises i lletges. Taulell d’escacs sense negre sobre els nostres caps. Nosaltres, peons que van amunt i avall sense regles de joc. I jo aquí, llibreta en mà, sense poder parar d’escriure. Tampoc vull. És un bon exercici de distracció i de desconnexió.
Avui m’he estat fixant en els mitjons de les persones que seien al meu voltant. Altres que, com jo, també esperen notícies d’algun metge sortint de quiròfan. Els mitjons, segur, diuen molt de la personalitat de qui els porta. L’essència està a l’interior, ja ho sabem; però el continent i com l’engalanem diu molt més de nosaltres del que imaginem. El continent, i tot el que hi posem a sobre, és clar.
Els meus són de ratlles amples, blanques i negres. Per res conjuntats amb el calçat esportiu color plata i marró que duc. Els més divertits que he vist avui eren verds gespa amb rombes vermells i blaus. “Olé tu!”, he pensat, tot i que la resta de vestimenta era ben bé a joc dels mitjons. Divertit i diferent.
Continuarà...
© TOni CerVera, 2016
