27/08/2015.
Un altre cop a la mateixa sala. Sostre quadriculat on s’intercalen plaques blanques i panells de fluorescents. La meitat d’aquests no funcionen. L’espai és depriment; molt més que el fet de ser-hi. Suposo que això és exactament el que buscava l’interiorista d’aquest espai. Més que interiorista, torturador mental diria jo. Els colors són apagats, o més ben dit, descolorits pel pas del temps. Deu ser la crisi i els diners que es perden a les butxaques dels que manen en aquests llocs que deu fer que no hi quedin calés per pintar. Només destaquen en aquest escenari unes cadires d’un color ataronjat ben viu. Com una patada a l'entrecuixa. L’ambient que es respira és asfixiant. Es pot notar l’agonia de tothom qui espera aquí. Qui més qui menys s’hi juga quelcom. Si, t’ho jugues, per que els sobres, les donacions i els amics estan sempre presents en aquests despatxos. Tinc la sensació de saber què senten els animals en arribar a l’escorxador.
Un altre cop a la mateixa sala. Sostre quadriculat on s’intercalen plaques blanques i panells de fluorescents. La meitat d’aquests no funcionen. L’espai és depriment; molt més que el fet de ser-hi. Suposo que això és exactament el que buscava l’interiorista d’aquest espai. Més que interiorista, torturador mental diria jo. Els colors són apagats, o més ben dit, descolorits pel pas del temps. Deu ser la crisi i els diners que es perden a les butxaques dels que manen en aquests llocs que deu fer que no hi quedin calés per pintar. Només destaquen en aquest escenari unes cadires d’un color ataronjat ben viu. Com una patada a l'entrecuixa. L’ambient que es respira és asfixiant. Es pot notar l’agonia de tothom qui espera aquí. Qui més qui menys s’hi juga quelcom. Si, t’ho jugues, per que els sobres, les donacions i els amics estan sempre presents en aquests despatxos. Tinc la sensació de saber què senten els animals en arribar a l’escorxador.
Posar ordre al cap i provar d’escriure aquí és força complicat. El soroll de tots els neguitosos caps pensant el pots sentir amb facilitat. Frustració, por i desesperança és el que més abunda. Cares desencaixades, dolgudes i tristes. Això és el que es pot veure aquí, i malauradament, viure.
Treballar a un lloc com aquest ha de ser una terrible forma d’apagar-se lentament. Almenys per algú com jo.
M’han cridat. Pit i collons, som’hi.
© TOni CerVera, 2016
© TOni CerVera, 2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario